dilluns, 6 de novembre de 2017

Jo també vull dir-hi la meva



Va, vinga, jo també vull posar cullerada sobre tot el que passa en aquests moments, que no és pas poc!

Voldria expressar una sèrie de dubtes pels quals no tinc respostes. Divendres 29 d’octubre es va proclamar la independència de Catalunya:

  • Per què no es va publicar de seguida al DOGC?
  • Per què no es va arriar de seguida la bandera espanyola del Parlament i de la Generalitat? (certs símbols i certs gestos són molt importants).
  • Per què el govern no ha proclamat la república?
  • On són les famoses lleis de transitorietat?
  • On és la hisenda catalana?
  • On són tots els contactes que se suposa que s’havien fet amb mesos –o anys– de Diplocat fent tombs per Europa?
  • On són els mediadors que deien que tenien a punt, dies abans de la proclamació?
  • On és Eslovènia? I les repúbliques bàltiques?I Suïssa o Israel?
  • Com es que no van trigar ni dues hores a acatar el 155?
  • Per què tanta por pel 155? però si la declaració de la independència no és una suspensió de l'autonomia? declarem la independència ens la creiem i prenem el control de les institucions i del territori, oi?
  • Com és que l’endemà de la proclamació, des de l’ANC o des d'Òmnium, s’envia un missatge dient que tots tranquils, que passem el cap de setmana amb família, que anem al cinema, etc.? però si acabem de proclamar la independència?? Qui se’n pot anar al cinema com si res?? 
  • I sobre les eleccions del 21D, les hem d'acatar? és molt fàcil de boicotar unes eleccions i fer que quedin invalidades: tots a votar i a dipositar dos sobres o més dins de cada urna. Quedaran totes inutilitzades i les eleccions seran declarades invalidades. Serà la demostració que el poble no vol aquestes eleccions i que no les reconeix.

Tot són opinions, però si la decisió era ferma i ens la crèiem, el dilluns tot el govern havia d’haver anat a treballar. Confiar amb els funcionaris fidels i confiar amb els Mossos d’Esquadra fidels. I, sobretot, si havien de fer maletes, aquestes eren per anar a passar unes quantes nits al Palau de la Generalitat i no sortir-ne. I no havíem quedat que els carrers seran sempre nostres? Doncs, la gent a ocupar la Plaça Sant Jaume sense deixar-hi entrar a ningú. Tenen prou presons per a empresonar el nostre govern legítim, però no tenen prou presons per a empresonar a més de dos milions de persones. I tots a trencar ous, per fer truites. I a blindar i defensar les institucions.  A actuar amb la màxima normalitat possible. Només així, Madrid, Europa i el món s’haurien cregut la nostra independència, i potser aquell dilluns haguéssim pogut fer poques coses, però poc a poc i empenyent, hauríem anat obrint camí, construint república, generant legitimitat i, els reconeixements, acabarien arribant. 

La majoria de països que s’han independitzat no han tingut un Diplocat, ni oficines a l’exterior, ni una pretesa hisenda pròpia, ni lleis de transitorietat, alguns ni tan sols un edifici on allotjar un govern, però ho han fet! S’hi ha llençat! Han cregut amb la força de la seva gent i amb la determinació dels seus polítics. I no han anat amb el lliri a la mà ni han confiat amb ningú, perquè en moments com aquests s'és molt sol. Ningú t'ajuda.

No podem anar tant innocents, pensant que a Madrid no s’atreviran a fer certes coses, i que Europa en faran certes altres. Per què quina Europa ens ha de salvar? La què va deixar cometre la guerra i els crims de l’ex-Iugoslàvia sense moure ni un dit? O la que deixa que s’ofegui la gent al Mediterrani? Que il·lusos que som!

I ara què tenim? Mig govern a la presó, perquè ens van dir que anéssim tots al cinema i que tranquils, quan podíem haver estat al carrer. I la meitat a l’exili, fent què? Qui ens reconeixerà? Hem de tornar a fer eleccions? Quines garanties i legitimitat democràtica tenen? 

No podem ser un poble eternament vençut! Algun dia ens tocarà guanyar i espero que sigui aviat. Espero que l’estratègia d’en Puigdemont resulti, que fem les eleccions i que les guanyem per golejada, perquè ens hem carregat, ja, de tantes raons, que ho trencaran tot i guanyarem!

dimecres, 22 de juny de 2016

dimarts, 24 de maig de 2016

Quan la indiferència mata

Ja fa un temps que de tant en tant vaig als cursos de Barcelona Activa de l'Ajuntament de Barcelona. Quant a llengua la manera de procedir dels professors és, més o menys, la següent:

Si el professor és castellanoparlant ja està tot dit. Si el professor és catalanoparlant ja comencen els dilemes existencials. N'hi ha que fan la classe en català sense dir res a ningú. He de dir que la majoria de vegades no passa res. Però si algú alça la mà i diu que «en castellano por favor» el professor amb un somriure d'aquells de «aquí no pasa nada que somos todos bilingües» passa al castellà. N'hi ha d'altres que abans de començar la classe ho pregunten. Moltes vegades no passa res, però a vegades hi ha algú que diu que ho «prefereix» (preferir no és exigir) en castellà, llavors el professor passa al castellà.

En dos dies seguits he assistit a un parell de sessions informatives. A la primera, en entrar, la professora va fer la famosa pregunta. Tres persones van dir en català i una va dir en castellà, la professora va contestar, posant la directa i fent la següent assumpció: «lo haré en castellano que todos lo entendéis». La segona sessió informativa era coorganitzada per la Creu Roja –no he entès mai perquè no en diem vermella si la creu és ben vermella– i Barcelona Activa. En aquest cas, vaig arribar 10 minuts tard pel que no sé si la famosa pregunta es va produir, però el que sí puc dir és que les dues psicòlogues que impartien la sessió – catalanoparlants i així es parlaven entre elles–, feien totes les explicacions en castellà davant d'un públic de diverses procedències. En un moment donat, se'ns va fer fer un exercici en grups.

A l'exercici jo em dirigia en català a una companya quan de sobte, una noia russa, em diu en un castellà d'aprenent que «habla en castellano». En dir-li que jo continuaria parlant en català és quan de cop aquella noia, d'aspecte dolç i tranquil, es va transformar en una mena de bèstia que em va començar a dir coses com que jo era un maleducat, que si anava a Rússia ja m'explicarien el què, que jo havia de parlar en castellà i no sé quantes coses més. Al final va canviar de cadira i es va allunyar de mi dient-me que, cito literalment, em denunciaria.

Vaig mirar de buscar la complicitat de les dues psicòlogues, i els vaig dir que miressin d'explicar-li a aquella noia una mica en el país on ha anat a viure i com funcionen les coses aquí, si més no per a algunes persones. He dir que la complicitat no la vaig trobar i només vaig obtenir indiferència i silenci, d'elles dues i de la resta dels assistents. La indiferència que té la majoria de la gent davant de la llengua, que tot els està bé i els és igual si es fa en català o en castellà, una indiferència que afavoreix a la llengua forta i mata la dèbil.

Certament actituds com les d'aquesta noia no haurien de ser tolerades per ningú i no hi hauria d'haver indiferència per la gent que les presencia. Les llengües són per a entendre'ns, sí, però les llengües també són identitat i no podem permetre'ns que anul·lin la nostra identitat anul·lant-nos la llengua, perquè la llengua és part d'allò que som. Actituds com les d'aquesta noia ens transporten a temps passats i no tan passats. Però a més, és extremadament greu que una persona de fora vingui amb aquest discurs i aquesta mena d'imposicions. Jo era a una sessió informativa a pocs carrers d'on visc, al meu barri, a la meva ciutat, al meu país... jo no m'he mogut de casa.

Molts d'aquests cursos de Barcelona Activa són una porta d'entrada al món laboral a Catalunya per a molta gent vinguda de fora, però també hi ha gent que viuen a Barcelona de fa anys i que no parlen català. El fet que els professors cedeixin amb la llengua llença un missatge molt potent als nouvinguts i als que ja saben de què va la història, un missatge on els diem que el català no cal, que el català és només pels quatre que quedem de la tribu i que tu no l'aprendràs mai perquè no et deixarem que l'aprenguis. Tot sigui dit que hi ha una bona pila de feines on demanen saber el català i un lloc es dediquen a la inserció laboral de la gent, haurien de saber que no cuidar el tema de la llengua és continuar perpetuant una situació on una part de la societat mai podrà accedir a certes ofertes laborals perquè se'ls ha negat el coneixement de la nostra llengua.

Amb una Catalunya independent on no hi hagi una bona gestió lingüística, on no es garanteixin els drets dels catalanoparlants i on no es garanteixi i es requereixi un coneixement mínim de català per part de tothom -acabat d'arribar o no-, escenes com aquestes es poden tornar a donar amb l'agreujant que hi haurà una legislació que, com ara, les emparà.

El català el salvarem amb l'ús actiu i constant i la no renúncia dels catalanoparlants i amb la complicitat dels no catalanoparlants que lliurament decideixin viure a casa nostra, que també és la seva.

Fent meves i combinant dues frases, l'una la del polític Jordi Carbonell i l'altra la de l'escriptor Joan-Lluís Lluís, diria que la prudència no ens faci traïdors, perquè la bona educació és més important que la llengua? O acceptarem que es perdi la llengua per por a molestar i per a una pretesa bona educació?

dijous, 24 de març de 2016

Radio Watt: una botiga històrica de Barcelona



Radio Watt:

Empresa i botiga emblemàtica principalment de components electrònics. Fundada el gener de 1945 per Enric Valls i Riera al Passeig de Gràcia, 130 de Barcelona i tancada el 5 de juliol de 2013 a dos quarts de dues del migdia. Havent estat oberta un total de 68 anys.

Els inicis previs:

A l'any 1935, Enric Valls i Riera nat el 1903 a Sant Celoni i pèrit elèctric, treballava a la Compañía de Fluídos Eléctricos del carrer Vilanova de Barcelona, i alhora va començar reparant aparells de ràdio al seu domicili particular del carrer Tordera, 41, de Barcelona. Al cap de 4 anys, la família se'n va anar a viure al carrer Lluís el Pietós de la mateixa ciutat. Allí hi va seguir reparant aparells de ràdio, on també en muntava i en venia de nous. El negoci va rebre el nom de Ràdio Vallplà (de Valls i del cognom de la seva esposa, Planchart). A fora del balcó del carrer Lluís el Pietós hi havia un rètol enorme que així ho deia. A davant del domicili hi ha l'església de Sant Pere de les Puel·les, i el senyor Enric Valls i Riera va aconseguir el permís del rector i va posar una antena des del terrat de l'edifici al campanar de l'església.


Anunci Radio Watt i Ràdio Vallplà.

En una de les habitacions del seu domicili hi havia l'exposició d'aparells a vendre, l'anomenada habitació blava ja que era empaperada d'aquest color. El taller era muntat en una altra habitació. En aquells moments ja hi havia dos treballadors.

El negoci del carrer Lluís el Pietós va començar a créixer i un tal senyor Cusí que vivia a la Riera de Sant Miquel es traspassava la botiga, Ràdio Wotan, situada a Passeig de Gràcia, 130. El senyor Enric Valls i Riera va pagar de traspàs 50.000 pessetes. No li van quedar més diners per comprar material i va haver de demanar un préstec a la seva germana, Maria Valls. A la botiga traspassada calia canviar-li el nom, però no hi havia diners per a un rètol nou i així que li van posar Radio Watt per aprofitar al màxim les lletres que ja hi havia.

En obrir la botiga el senyor Valls i Riera hi va posar de dependenta una tal Mercedes, que tenia 14 anys. Era una antiga veïna del carrer Tordera. En aquell moment, Enric Valls i Riera, va demanar una excedència de la Compañía de Fluídos Eléctricos.

Període del 1945 al 1960:

Un dels objectius que de seguida es van instaurar a la botiga va ser la de divulgar aparells de ràdio de galena i de vàlvules entre els principiants. Per fer-ho es van crear fulletons amb esquemes de circuits electrònics dissenyats per el propi Enric Valls i Riera. Més endavant, es van començar a comercialitzar kits per construir-se un mateix aparells receptors de ràdio.

Cap el 1956 es va crear i patentar la marca Valgifson per a receptors de ràdio i aparells de mesura, tot de fabricació pròpia. Va ser llavors quan es van començar a construir petites sèries d'aparells de ràdio amb mobles de baquelita i de fusta.

Durant molt de temps, i encara la gent gran ho recorda, Radio Watt es va fer famosa entre els nens perquè quan posaves la mà a l'aparador, hi sonava la ràdio. La gent s'hi aturava, hi posava la mà i s'hi passava llargues estones escoltant programes de ràdio.

Durant aquesta època també es van començar a dissenyar i construir equips de mesura: Signal-Tracer, provador de vàlvules, polímetres, voltímetres a vàlvula, oscil·lador d'alta freqüència, fonts d'alimentació variables, etc.

Es comença a fer publicitat a revistes especialitzades de l'època i això fa que les vendes s'ampliïn a tota Espanya. Es crea, també, un departament d'expedicions on les trameses s'efectuen amb un tricicle amb motor Villers.

De l'any 1949 fins el 1955, Maria Rosa Valls i Planchart, la filla gran d'Enric Valls i Riera va treballar a Radio Watt. En aquella època hi havia entre 4 i 5 treballadors.

Els anys 50 i fins a principis dels 70, el taller de reparacions és un element molt important dins de la botiga. Les reparacions anaven comandades pel Sr. Serafí Cabré, cap de taller, que revisava i coordinava totes les reparacions i muntatges. En aquells moments hi treballen un total de 20 persones a Radio Watt.

Rosa Planchart i Fullà, esposa de l'Enric Valls i Riera, cobrava a caixa totes les tardes des dels anys 50 fins mitjan 70.

Circuit Súper9/827An 9/8 vàlvules amb bobines de la marca Valgifson.


Kit d'un receptor de ràdio model 722Bt.


Catàleg de Radio Watt dels anys 50.


Signal Tracer. Marca Valgifson.

Puntes de prova de Radio Watt.


Provador de vàlvules "Service". Anys 50. Dibuixat a mà per Enric Valls i Riera.



Període de 1960 a 1970:

Radio Watt és nomenada distribuïdora exclusiva per Telefunken al barri de Barcelona de Gràcia i a barris pròxims, amb l'obligació de fer unes xifres de negoci mínimes i respectar les condicions de venda establertes. Cada any se celebrava un dinar on s'hi presentaven les novetats i les noves directrius a seguir.

Es presenten tots els productes de disseny i fabricació pròpia a la “Feria de Muestras de Barcelona” on hi ha presència durant cinc anys de Radio Watt en un estand fix tots els 20 dies de juny que dura la fira.

La marca Minifon Protona d'Alemanya nombra a Radio Watt distribuïdor a Espanya d'un magnetòfon en miniatura model Minifon. Aquest petit enginy enregistrava en fil magnètic fins a 5 hores de veu o música. La mecànica era muntada amb gran precisió i sobre coixinets de robí. Com que el transistor tenia poca difusió encara, estava dissenyat amb vàlvules miniatura. El preu rondava les 20.000 pessetes. A més, Radio Watt disposava de servei tècnic total.

Durant aquesta època comença la televisió en blanc i negre. Radio Watt comença a comercialitzar uns kits de televisors de 19” i 23”, més endavant seran de 20” i de 24”. Els kits estaven pensats perquè se'ls muntés el propi client, tot i que Radio Watt també oferia el servei de muntatge. Aquests televisors eren més econòmics que els que ja es venien muntats de marca perquè en ser kits, no se'ls aplicava un impost de luxe que sí s'aplicava als altres.

En aquells moments Radio Watt amplia la capacitat del magatzem per causa del volum d'aquests articles.

Amb els televisors també arriben les antenes i es comercialitzen les marques Rumbo, Feclo i Doyher, més endavant també la marca Tagra. Primer eren antenes només de la banda de la VHF, en acabat, s'hi va incorporar la banda de la UHF. Amb això s'inicia la instal•lació d'antenes a domicili amb personal extern.

Durant aquesta època s'hi incorpora el fill d'Enric Valls i Riera, Enric Valls i Planchart.

Enric Valls i Riera a la Feria de Muestras de Barcelona


Protona "Minifon". Font Wikipedia.

Període de 1970 a 1980: 

El 1975 s'amplia el local comercial amb el lloguer d'un local de 270m2 just al costat del que ja hi ha, al Passeig de Gràcia, 126.

La radioafecció guanya terreny i el local original de Passeig de Gràcia, 130, queda dedicat exclusivament a aquest sector, traslladant la resta al local del 126. Radio Watt introdueix la marca Yaesu a Catalunya i posteriorment participa en la venda massiva de la Banda Ciutadana.


Radio Watt als anys 70.

Període de 1980 a 1990:

Els anys 80 foren l'època daurada de la radioafecció i es va destinar el local del Passeig de Gracia, 130 exclusivament a emissores de CB i decamètriques/VHF/UHF i els seus accessoris. A més, durant un any Radio Watt patrocinava un concurs al programa “l'Altra Ràdio” de l'emissora Ràdio 4.
També, a principis dels 80, Radio Watt comença a vendre ordinadors personals i jocs d'ordinador al local del 130, sense deixar l'activitat de la radioafecció. Es venen marques d'ordinador com ara l'Spectrum, el Commodore i d'altres.

El gener del 1987 es distribueix per a tot Espanya en exclusiva els productes de la prestigiosa marca italiana SIRTEL d'antenes de telecomunicacions de les gammes de CB, VHF, i UHF, que a causa del moment d'eufòria de la radioafecció , l'èxit és important. Es feia publicitat a les revistes mes importants del sector. Radio Watt també es present a les fires Sonimag i Expotrònica, presentant els productes que tenia en exclusiva, com ara les antenes Sirtel.

Fins el mateix 1987 Radio Watt havia sigut una societat individual i passa a ser una societat anònima.

Període de 1990 a 2000:

En aquesta dècada s'hi incorpora a treballar el fill d'Enric Valls i Planchart, David Valls i Botet.
L'any 1995 Radio Watt celebra el cinquantenari de la seva fundació amb una exposició commemorativa a l'aparador rememorant èpoques anteriors. Publiquen una auca i es fa un sopar homenatge al seu fundador, Enric Valls i Riera.

L'any 1999 el local del 130 és franquiciat per la cadena d'informàtica Vobis, que més endavant passarà a ser Beep. La botiga d'informàtica és regentada per David Valls i Botet.

La radioafecció comença a minvar degut a l'auge de la telefonia mòbil i a l'avenç de les comunicacions a través de la informàtica.

Les instal·lacions d'antenes van en augment.


Auca de Radio Watt en motiu del cinquantè aniversari.


Radio Watt als anys 90.

Local del Passeig de Gràcia 130. Anys 90.

Període de 2000 al 2013:

L'any 2006 els propietaris del local del 126 decideixen fer l'edifici nou. Es decideix de traslladar l'activitat del local del 126 al local del 130. Les obres van durar 36 mesos. Va caldre de llogar com a magatzem un local en un carrer dels voltants.

A l'any 2005, el segon fill d'Enric Valls i Planchart, Jordi Valls i Botet entra a treballar a Radio Watt.
Cap a l'any 2007, David Valls, el qual mai no li havia acabat de quallar la idea de treballar en el negoci familiar, deixa l'empresa. A partir d'aquest moment, el seu germà, Jordi Valls, es fa càrrec de la secció d'informàtica.

El juliol de 2009 després de força entrebancs, es torna al local del 126 amb un local i una botiga totalment nova. La superfície del local és més petita que la que hi havia abans del trasllat. El país ja està en plena crisi.

El local del 130 queda dedicat a l'atenció dels client d'instal•lacions i reparacions a domicili. També hi ha l'oficina i el magatzem.

L'any 2010 la Federació Catalana de Telecomunicacions concedeix el Premi CONNEXIÓ a Radio Watt. És un reconeixement en el seu bon fer al llarg de la seva vida professional.

Al 2011 Enric Valls i Planchart es jubila. Es trasllada tota la gestió als treballadors.

L'any 2012 es decideix d'abandonar el local del 130, lloc on va començar i es va fundar Radio Watt. Es concentra tota l'activitat al local del 126.

La crisi s'aguditza, les vendes baixen. Molts tallers de reparació d'aparells electrònics de Barcelona ja fa anys que han anat desapareixent. Els aparells ja no es reparen com abans. La raó de ser principal de Radio Watt, el component electrònic, queda força en desús, malgrat que Radio Watt s'ha especialitzat en d'altres camps, com cables, GPS, informàtica, etc.

El 5 de juliol de 2013, a dos quarts de dues del migdia, la crisi i un increment desproporcionat del preu de lloguer del local, s'enduen per sempre aquest negoci històric de Barcelona, referent dins del món de l'electrònica.  Molta gent gran encara ara el recorda perquè de petits anaven a posar la mà a l'aparador i se sentia la ràdio.


Interior de Radio Watt. Just abans del trasllat.
Detall de la façana just després del trasllat al local nou al mateix lloc de sempre

Detall interior just després del trasllat al local nou al mateix lloc de sempre