dimarts, 10 de novembre de 2009

Johan Cruyff

La veritat és que no m'agrada el futbol i com més se'n parla, més l'ignoro. Però aquest cop, s'hi barreja un element lingüístic arran de la contractació de Johan Cruyff perquè faci de seleccionador de la Selecció Catalana.

Anem a pams:

1- Hi ha països on el seleccionador nacional és estranger, i quan aquest arriba el país, com és normal, no parla la llengua del lloc on l'han contractat.

2- El cas de Cruyff podria ser aquest, sinó fos perquè fa gairebé 40 anys que viu aquí.

3- Malgrat tot, podem exigir a un estranger el que no exigim a un d'aquí? en el dia a dia, quants catalanoparlants se li dirigeixen sempre en català? vinga va! siguem realistes, que ja sabem que la majoria de catalans practiquen la submissió lingüística. Quants de vosaltres canvieu al castellà només de sentir un "hola" amb una o tancada?

4- No és veritat que Cruyff parli malament. Johan Cruyff parla un holandès perfecte, com tothom parla la seva llengua mare, només faltaria! I crec que el seu castellà és més que envejable. A mi, ja m'agradaria de parlar l'holandès com ell parla el castellà. A més, parla l'anglès i l'alemany i els parla més que correctament. També m'agradaria a mi parlar-los com ell. Ara ens posem amb Cruyff, però hi ha molta gent que dirigeix empreses ben catalanes, de fa anys i panys, els quals tampoc parlen català, i tampoc fan cap producte etiquetat en català. Cal que digui noms?

5- Per què el Cryuff parla l'anglès, l'alemany i el castellà, però no el català? bé, part de la resposta la teniu al punt 3.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Mort de llengües

Les mort gradual d'una llengua consta, principalment, de tres fases:

1a fase: es bilingüitza una comunitat.

Al cap d'un temps comença la interrupció generacional.

2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants natius de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden sentir incòmodes en la llengua nativa. La llengua nativa es contamina.

3a fase: Degut a la decadència de la llengua nativa, aquesta acabar per morir. És quan queden els darrers parlants, ja envellits.

També tenim el fenomen de la llatinització. Això passa quan la llengua es deixa de fer servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i la llengua queda relegada als àmbits cultes i/o administratius.

Anem a analitzar tots aquests aspectes i els compararem amb la llengua catalana.

1a fase: bilingüilització -> tots els catalanoparlants, a data d'avui, segle XXI, estan bilingüitzats. Tots els catalanoparlants parlen a més, castellà, francès o italià.
A més, a la Catalunya del Nord, a l'Alguer, a Alacant, a València, Palma i d'altres llocs, ja hi hagut interrupció generacional. La llengua s'ha deixat de transmetre entre aquells que la saben. Llocs com a Alacant, per molt que costi de creure, eren ciutats plenament catalanoparlants fins als anys 30. El mateix a la Catalunya del Nord.

2a fase: decadència -> La majoria de catalanoparlants no saben escriure en català, i els que ho fan tenen seriosos problemes per escriure bé el català. Les interferències a l'àmbit escrit són constants. A l'àmbit oral passa el mateix. Tenim interferències constants del francès, del castellà i de l'italià. La llengua perd genuïnitat.

3a fase: la mort, els darrers parlants -> aquest és un fenomen que es dóna a la Catalunya del Nord i en alguns punts focalitzats del País Valencià. A l'Alguer s'hi van apropant. El català majoritàriament encara no ha entrat en aquesta fase, però hi està anant a tota velocitat. Si re no canvia, en unes tres generacions podem haver entrat en un procés irreversible de mort de la llengua catalana.

Conclusions: Malgrat aquestes llacunes, que indiquen que el català no gasta bona salut. Encara ara, el català és una llengua viva i rica. Una llengua d'ús espontani, d'ús familiar i d'ús culte. La llengua encara conserva les seves característiques pròpies en molts indrets. Això fa que amb les polítiques lingüístiques adequades -no pas amb les (in)existents- podem capgirar la situació i tornar a una situació de normalitat.

No és una qüestió de veure el got mig ple o mig buit, sinó que el got hauria de ser ple a vessar i no ho és.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Andorra

Fa quinze dies vaig ser a Andorra. Feia anys que no hi havia tornat. Tip de fer cues de gent com jo. La veritat és que he trobat el país molt canviat. Tot molt net i arreglat. Les carreteres molt ben indicades, tot molt ordenadet (ho dic en diminutiu perquè el país és petit). Sembla que el país funcioni bé. El que ja no va tan bé és la llengua. Qui més qui menys sap que l'única llengua oficial d'Andorra és el català, i així queda reflectit en la retolació als carrers i en molts d'altres aspectes. Ara, en el terreny oral, la cosa ja canvia. Entre l'hotel a on era, les botigues que vaig visitar i fins i tot a Caldea, només a una farmàcia se'm van dirigir directament en català. Als demés llocs, tothom sense excepció se'm dirigia en castellà. Al mantenir-me al català, també he de dir que el 90% de persones es van passar al català, i algunes eren andorranes d'origen, i ho dic per l'accent. Encara que d'altres se'ls notava un accent estranger, per bé que parlaven un català deliciós. Va haver-hi un 10% de persones, i aquesta és una xifra molt orientativa, que es van mantenir parlant en castellà. Una de les quals, m'estava venent un producte en una botiga. Impensable en cap país dels que en podríem dir normals.
També voldria afegir, que vaig veure molts cartells d'avisos amb força faltes d'ortografia, ni a Barcelona n'havia vistes tantes. Suposo que a més ús escrit de la llengua, més possibilitats de fer-hi faltes. Encara, que potser sembla que com més s'usa, més se n'hauria de saber, també.
Potser el català a Andorra està arribant a una situació semblant a la que va arribar el llatí. El català a Andorra és llengua d'ús oficial, llengua d'ús acadèmic, llengua de cultura, la llengua de la justícia, etc. Però l'ús social s'està perdent a marxes forçades. Arribarà un dia, que com el llatí, la gent s'adonarà que ja no té cap sentit de fer en català tot el que acabo d'esmentar, i ho faran en llengua "vulgar", o sigui en aquest cas, en castellà. Això li va passar al llatí.

divendres, 25 de setembre de 2009

Una cita

"Les grans nacions són la suma de grans homes (i jo hi afegeixo: i grans dones). Quan estiguis a punt de creure que el problema de Catalunya és que tenim mala sort, recorda-ho, això." Sostres, Salvador. Viatge de noces. A Contravent. 2009

dijous, 16 de juliol de 2009

Portuguès


Aquest estiu he estat dos mesos al Brasil. La major part del temps hi he estat lingüísticament sol, pel que m'he hagut d'espavilar. Al ser el portuguès una llengua molt semblant a l'espanyola, llengua aquesta última que domino per imposició, doncs en dos mesos realment n'he pogut aprendre molt.
Al tornar a Barcelona he volgut estudiar la llengua, la portuguesa, és clar. Em sabia greu perdre el que havia après. M'he matriculat a l'Escola Oficial d'Idiomes de Drassanes i allà he fet, ja, la meva primera classe.
El que és típic dels primers dies són les presentacions de tots els companys de classe. Perquè volem estudiar el portuguès, què hi fem allà, etc. Són les respostes i explicacions usuals. La professora no és portuguesa, sinó d'algun lloc indeterminat d'Espanya, però ha viscut molts anys a Portugal a on va aprendre el portuguès a la perfecció. La professora parla en espanyol i portuguès i no sap el català, malgrat fa 20 anys que treballa en aquesta escola, segons afirma ella. Comencem les presentacions personals. Som una trentena i n'hi ha uns quants d'arreu del món. Tothom, menys una altra persona i un servidor fa la presentació en castellà, alguns amb marcat accent català. Em sobta veure estrangers que dominen més d'una llengua, que viuen a Barcelona i que no saben un borrall de català. Per dins em pregunto quin interès poden tenir en el portuguès, llengua que es parla a més de mil quilòmetres d'aquí, que no hagin pogut tenir en el català, llengua del lloc a on viuen. Em sorprèn una alumna búlgara, que afirma parlar set llengües, la catalana no, és clar. Fins i tot, aquesta alumna que és la primera a presentar-se, diu amb un somriure sarcàstic, que farà la presentació en “español, que aquí somos unos cuantos internacionales”, una estranya excusa per justificar que no sap el català.
Després de la presentació quedo pensatiu. Desconnecto de la meva primera classe de portuguès que he tingut a la meva vida. Què els porta a la majoria d'alumnes catalanoparlants a amagar la llengua? La majoria som joves, postfranquistes, per tant no hem patit la repressió, si més no de forma teòrica.
Per què deuen voler aprendre una llengua com el portuguès si tenen vergonya d'expressar-se en la seva pròpia llengua a casa seva? Què faran quan arribin a un país lusòfon i vulguin practicar una llengua que no dominen? Per què els alumnes estrangers que mostren interès per aprendre llengües, en canvi no han après el català? Crec trobar les respostes de tot plegat a la mateixa aula.
S'acaba la classe. Sortim. Al passadís em creuo amb una professora de llengua alemanya i uns alumnes seus, tots parlant en català.

divendres, 10 de juliol de 2009

Drets propis sobre dret a entendre's?


Fa uns dies vaig assistir a una reunió a Barcelona mateix. Érem catorze persones, els quals molts no ens coneixíem. El moderador, en castellà, va dir que ens anéssim presentant un a un.

Tothom ho anava fent en castellà, fins que em va tocar a mi. Jo vaig començar la meva presentació en català, però de seguida el moderador em va tallar (educadament) per dir-me que si no em feia res de fer-ho en castellà ja que a la reunió hi havia gent estrangera. Després d'una pausa d'estupefacció de dos segons vaig decidir de passar-me al castellà, sí, confesso que va cometre pecat. Crec que és la primera vegada que ho faig. Això sí, no em vaig saber estar de repetir la primera frase tornant a dir el meu nom i el lloc de naixement, amb un afegit de: “en castellano, también me llamo David y la ciudad donde nací es la misma: Barcelona”. Fet que va fer riure als assistents.

Després que tothom s'hagués presentat, vaig descobrir que de les catorze persones deu eren d'origen no peninsular, però totes vivien a Barcelona des de feia més de dos anys, alguns ja en feia fins a deu! Per tant, l'excusa exposada per fer-me canviar de llengua no era vàlida en cap cas. Encara, que pel fet de ser persones estrangeres no justifica el fet de passar-me al castellà, ja que què vol dir que són estrangeres? Què no tenen la capacitat d'aprendre o d'entendre el català? Què són una miqueta més curts de gambals? (hi ho dic sense ànims d'ofendre a ningú).

Què hauríeu fet en el meu cas? Certament vaig notar que no es va respectar el meu dret a expressar-me de forma lliure en la meva llengua, un dret que sí es va respectar amb els assistents d'origen llatinoamericà.

Més tard, vaig poder parlar amb d'altra gent de la reunió, especialment amb una persona que tenia al costat, d'origen argentí i que fa 8 anys que viu a Barcelona. Em va confessar que no entenia al català i jo li vaig preguntar que com és que no l'entenia. Em va dir que no l'havia necessitat mai. Per començar perquè es mou molt a dintre de la comunitat llatinoamericana i després perquè la gent que se li dirigeix en català li canvia de llengua de seguida. Per tant, el català per aquesta persona és una llengua inútil. Jo li anava barrejant català amb castellà, perquè realment vaig veure que no em seguia. Una persona que seguia la conversa li va dir que mirés d'aprendre el català, que era una eina útil com l'anglès, per aconseguir moltes coses, sobretot en el camp laboral.

Personalment, crec que avui en dia fora de ser professor i funcionari de determinada administració, el català serveix de ben poc.

En un país bilingüe m'hauria pogut expressar en català sense que ningú em digués res, però el que va passar és un símptoma més que no som pas en un país bilingüe, sinó en un país en procés de substitució lingüística: vaig haver de substituir una llengua per una altra.
Certament, per normalitzar el català ens calen unes lleis, una sobirania, una voluntat de capgirar la situació per part de la població que no pot quedar desemparada com ho està ara, i a més, cal tenir una part important de la població monolingüe en català. Com així passa a la resta de països amb llengües normalitzades. Literalment, no hi ha lloc per a dues llengües en un mateix territori, ni aquí ni enlloc. És per això, que hem de fer fora el castellà de Catalunya, sempre que volem normalitzar-lo, és clar. Sinó, doncs ja estem bé així i que el temps i faci la seva feina. Fixem-nos en llocs del món a on dues llengües han entrat en contacte i han ocupat el mateix espai físic. N'hi ha algun que encara conservi les dues llengües? Jo no en conec a cap.

Marquem fronteres lingüístiques, i de pas polítiques, o no ens en sortirem.

de l'engany a la revolta! (posem les coses a lloc)


Tenim el costum de queixar-nos, jo el primer. El que a continuació escriure no pretén ser agradable, ni pretén ser políticament correcte. Només intento fer un recull d’idees i conceptes que ja s’apliquen en d’altres llengües. No m’he inventat res, només he copiat.

Podríem tractar una llengua com a un ésser viu, i com a tal, aquesta li cal un hàbitat propi. Un territori a on visqui amb exclusivitat d’ús i no entri en competència deslleial amb cap més altra llengua. Si ens centrem a Europa, veurem que hi ha moltes llengües amb molts menys parlants que el català però que, al contrari que el català, gaudeixen d’una bona salut. Podríem parlar de l’islandès amb només 300.000 parlants, el danès amb uns 5 milions, etc. A vegades tot fent broma, ens pregunten què pesa més, si un quilo de palla o un quilo de plom? I la resposta evident és que pesen igual. En el cas del català no és ben bé així. Què pesen més 5 milions de catalanoparlants o 5 milions de danesoparlants? Doncs la resposta, és que els 5 milions de danesoparlants. Ells tenen un estat a darrere, unes lleis proteccionistes i d’exclusivitat d’ús de la llengua i un ús social de la llengua únic i real, i això pesa molt. Nosaltres no tenim res d’això i fa que aquest gruix de parlants sigui molt volàtil i relatiu.
Aconseguir l’exclusivitat d’ús o en tot cas mantenir-ne aquesta exclusivitat s’aconsegueix, com dirien en el món animal, marcant territori, o sigui, definint unes fronteres lingüístiques, que poden coincidir o no, amb unes fronteres polítiques.

Després d’uns 300 anys de pertànyer a una entitat política que no només ens és aliena, sinó que ens és contrària fins al punt que ens ha intentat exterminar diverses vegades, i amb la qual s’ha demostrat que no hi ha res a fer, haurien de sortir veus públiques a favor de la independència política, de com a mínim i per començar, el que és la Catalunya autonòmica; i ho dic des d’un punt de vista totalment catalanocèntric. En tot cas, la sobirania política tampoc equival a una recuperació automàtica del català. Després s’han de fer els deures. Irlanda és un exemple de com fins i tot amb la independència no n’hi ha hagut prou per recuperar la llengua, i el gaèlic és una llengua que agonitza, malgrat l’hagin feta oficial a la U.E., ells són un Estat i així ho han decidit i la resta a callar.

Mentre siguem a Espanya hem de fer que el tracte lingüístic sigui igual per tots els espanyols. Això vol dir que tots els Espanyols hem de tenir el mateixos drets lingüístics, independentment del punt geogràfic on ens trobem en un moment donat. Tenim dues opcions. La primera opció podria ser que un catalanoparlant gaudeixi dels mateixos drets lingüístics a Màlaga, per exemple, que un malagueny guadeix en aquests moments a casa nostra. Tal i com ho tenim, i per equiparar el català amb el castellà, jo hauria de poder viure en català a qualsevol punt de l’Estat Espanyol, igual que un castellanoparlant pot fer-ho en aquests moments i sense problemes en qualsevol punt de la geografia espanyola. La segona opció, i crec que la més viable i assenyada, és establir fronteres lingüístiques. Allà a on acabem els meus drets lingüístics com a catalanoparlant, que comencin els dels castellanoparlants i a l’inversa. Això és igualtat i el demés és fer bullir l’olla.

És així com funciona a països com Bèlgica i Suïssa. Un cop les fronteres lingüístiques queden ben definides, és un sistema que no admet confusions, ni dubtes, ni discussions. Al cap i a la fi, és el sistema que ha funcionat, de forma conscient o inconscient arreu, des què les llengües existeixen. Si el català encara avui es parla, no és per allò que alguns diuen sobre el nostre heroïsme i amor per la llengua, sinó que fins bastant entrat el segle XX, hi havia una frontera lingüística que ens va mantenir, a la majoria, monolingües i monoculturals. Per exemple, si a Portugal es parla portugués i no castellà, és perquè la frontera política, en aquest cas, també estableix una frontera lingüística, però quan aquesta frontera es trenca, ens trobem amb el cas del gallec. La llengua perd genuïtat i parlants, i els nouvinguts no senten, com sí sentirien a Portugal, la necessitat de què hagin d’aprendre una altra llengua per viure en aquella llenca de terreny.

Aquest bilingüisme que tenim i diuen que tant bo és, però resulta que a les Espanyes profundes ells no se l’apliquen, acabarà més aviat del què ens pensem amb la llengua més dèbil. Per tant, amb independència política o no, el català ha de ser l’única llengua oficial. Aquí, ni enlloc del món, no hi ha lloc per dues llengües. Cadascú que parli amb el què vulgui, però una societat s’expressa en una llengua. Que ningú s’esveri, però la plena normalització del català a casa nostra, vol dir la plena desnormalització del castellà, vol dir fer fora el castellà dels estaments públics, empreses i que el seu ús social quedi reduït a l’àmbit familiar o esporàdic. El castellà se n’ha de tornar d’allà a on havia vingut.

Que aconseguíssim que el català fos la única llengua oficial implicaria certs gestos. Els primers són els de legislar i deixar fora de la llei certes actituds lingüistiques per part d’administració, món de l’oci i empresariat en general.

No cal dir que certes coses, com documentació oficial, actes notarials, registres, i tot tipus de paperassa diversa seria només legal i reconeguda la feta en català. Aquesta és una mesura molt eficaç, així ens ho poden corroborar els francesos quan van prohibir l’ús del català en actes notarials, els casaments, etc., obligant a fer-ho només en francès. En el cantó sud dels Pirineus, els espanyols també ens podrien corroborar que el mètode funciona.

Fer unes lleis sobre l’etiquetatge i l’ús de la llengua en els negocis. Recomano llegir-se, entre d’altres, la Llei de Protecció del Consumidor d’Eslovènia, en la seva última versió revisada de l’any 2003, els articles 2, 12, 16, 33, 60, 73 i 77. A on s’obliga, sota multes de 4000 a 12000 euros, a etiquetar en eslovè, dur a terme negocis en eslovè, ésser atès en eslovè i moltes altres obligacions referides a la llengua. Lleis que es fan extensibles a països com les repúbliques Bàltiques i molts d’altres que no citaré perquè la llista de llengües obligatòries és més llarga del què molts es pensen.

Així mateix l’única llengua de l’ensenyament serà la catalana, quedant com a primera llengua estrangera obligatòria l’anglès i com a segona llengua estrangera a escollir, entre l’alemanya, la francesa, la castellana, etc. Sí, costa de creure per alguns, però es pot viure sense saber ni un borrall de castellà. Sinó vaig errat, uns 6200 milions d’habitants del planeta terra no en saben res i sobreviuen. Estem tant colonitzats que molts catalans es pensen que això no és possible.

A tot això hi hauríem d’afegir programes de reciclatge per tots aquells que encara ara van amb l'excusa patètica que: “jo vaig fer l’escola en castellà i per això encara no el ser escriure”. I evidentment, programes d’integració d’immigrants exclusivament en la llengua oficial del territori a on volen guanyar-se les garrofes, vaja, com fan a la resta de països. A més, s’hi podria afegir alguna llei del tipus com les que tenen a Estònia, Lituània i Letònia, que posen com requisit indispensable per aconseguir la nacionalitat el coneixement de la llengua pròpia. En el nostre cas actual, això dependria d’aconseguir el permís de residència i de treball, metre no siguem sobirans.

A tot això hi afegiríem que la llengua dels mitjans de comunicació seria la catalana. I anar sumant i sumant sense entrar amb més detalls. Si hem viatjat una mica, doncs, ja sabem tots els elements que una llengua normalitzada embolcalla en una societat normalitzada.

Hem de tenir clar que el català només es parla aquí, i que si aquí no el podem fer servir, enlloc més del món podrem fer-ho. No hem de caure en falsos paternalismes sobre llengües que no ens pertanyen. És evident que tots els grans canvis socials de la història han dut revoltes i nosaltres no en seriem una excepció. Però aquells que no hi estiguessin d’acord tenen un munt de llocs a on anar, cosa que no tots podem dir. A on podem anar els catalans sinó és més que a casa nostra?

Senzillament ens hem de plantejar que volem fer amb la nostra llengua. Volem la plena normalització del català? Volem un procés de devolució, que encara ara mai s’ha donat malgrat la restauració de la democràcia?

Amb subvencions no arreglarem mai res, els polítics han de legislar, legislar i legislar que per això els paguem. A més, legislar no costa diners, ben al contrari que les subvencions.
El que queda clar és que amb els polítics que tenim ara, i que en part són els que haurien de liderar un canvi segons hi ha escrit en el programa electoral d’alguns, no hi tenim res a fer. Amb subvencions que només serveixen perquè els polítics dormin amb la consciència tranquil·la, no anem enlloc. Les empreses es queden les subvencions, fan el paper per complir i després tot queda en un pou sense fons. Ens cal copiar el model belga i establir unes fronteres lingüístiques. Ens cal una exclusivitat d’ús de la llengua. Sinó ho fem nosaltres no ens ho farà ningú més i després en pagarem les conseqüències negatives Hem de ser valents, legislar i ser per sobre de constitucions, tribunals i lleis fetes per segons i per tercers que no ens volen més que morts i enterrats. Alguns direu: “ai! Pobres de nosaltres, sinó ens deixaran”; “trauran els tancs al carrer”; “ens posaran a la presó”; “aboliran el poc que hem aconseguit”; etc. Fem un exercici de memòria i pensem per un moment, com es va trencar el mur de Berlín, com es varen idependitzar les repúbliques Bàltiques, com s’ha independitzat Montenegro, etc. Les lleis establertes, ni les constitucions d’aquests indrets no els permetien fer aquests canvis; i què!?

De moment, només podem fer que resistir, esperar i lluitar perquè si els polítics no ho fan, que sigui la societat que ho faci.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Comportaments lingüístics estranys

Fa força dissabtes vaig assistir al Palau de la Música, a Barcelona. Hi tocava el grup mallorquí Antònia Font.
Mentre el concert no començava vàrem decidir d'anar al bar del Palau.
Quan érem repenjats a la barra del bar, tot xerrant, darrere meu es varen acostar dos nois. A la mateixa barra hi havia unes ampolles de vi de diverses procedències.
La cosa va anar així:
cambrera: ¿que os pongo?
client: para mi un bocadillo y una coca-cola.
La cambrera se'n va.
Client parlant al seu amic (amb accent de la zona del Bages o Osona):
Has vist els vins? som al Palau i no tenen vins catalans! Quina vergonya! n'hi ha per queixar-se! faré una carta a l'Avui! Però si hi ha uns vins rosats catalans excel·lents!
Torna la cambrera.
Cambrera: Aquí ho teniu, voleu alguna cosa més?
Client: No gracias. ¿Me dices que te debo?
Recentment s'ha aprovat el "Pacte per la immigració" a on un dels punts crucials és el fet que els immigrants hagin d'aprendre el català com a condició perquè se'ls doni el dret a votar, entre d'altres coses. No estarem començant la casa per la teulada? Què pensarà o quina serà l'actitud d'un immigrant quan surti de les classes de català i es trobi amb tot el sidral i la realitat que tenim muntada? Hem d'exigir als de fora el que no exigim als d'aquí? podria continuar fent preguntes, la majoria sense una resposta clara.

Recordo...


Recordo els capvespres esguardant el riu Araguaia.
El bell reflectir de la lluna a l'aigua, esberlat pel xipolleig
d'una canoa d'indis karajàs...
la solitud de l'exili.


Petit poema escrit quan era al Brasil... bo i assegut en un banc... esguardant el riu Araguaia.

Roma versus Barcelona

Aquest pont de Sant Joan me n’he anat a Roma. No hi havia estat mai encara, i val a dir que això dels vols barats és una gran oportunitat per viatjar i conèixer grans ciutats europees.

Per aquells als qui els agradi la història, sobretot la història de l’imperi romà i dels primers romans, Roma, és la ciutat. Sens dubte. El turista normalment es fa uns bons farts de caminar amunt i avall, i també d’interactuar amb la gent del país. Com que fa calor, entres a les botigues a comprar beguda o gelats, quan fas tard o estàs molt i molt cansat agafes un taxi perquè et dugui ràpidament, i així anar fent.
Venint de Barcelona, i comparant, podria dir de forma il•lusa que m’han sobtat diverses coses d’aquesta estranya ciutat:

1- Els taxistes de Roma parlen italià!
2- Els immigrants llatinoamericans que treballen als comerços es dirigeixen en italià als clients només entrar.
3- Els comerços regentats per llatinoamericans estaven tots retolats en italià. També, els regentats per italians, per si algú en dubtava.
4- Els conductors d’autobús públic parlen italià.
5- Els restaurants d’arreu tenen les cartes en italià. Alguns a més, a les zones molt turístiques les tenen en anglès i excepcionalment en d’altres idiomes. No he vist a cap turista aixecar-se i marxar d’un restaurant perquè els donen només la carta en italià (els turistes espanyols tampoc, suposo que es fan el càrrec que el fet de viatjar ja té aquestes coses). Ah! i els cambrers tots parlen l’italià, sigui quin sigui el seu color de pell!
6- Tots els productes que he comprat, ja fossin fets a Itàlia o a l’estranger estaven retolats en italià com a mínim.
7- Als restaurants xinesos i comerços xinesos t’atenien en italià. Així igual als locutoris regentats per gent de Bangladesh o d’altres països llunyans.

Conclusions: Itàlia i Roma són ben estranys comparat amb Barcelona. No sé pas com poden viure només en italià, és que són uns provincians!

Aquí a Barcelona som més cosmopolites. Als immigrants els parlem en castellà (sobretot als ucrainians i als romanesos, perquè tant l’ucrainià com el romanès són molt més semblants al castellà), ja que això del català és pels de casa, pels de tota la vida, que diem.
Els de casa poc que retolem en català, per tant seria una fal•làcia demanar-ho als nouvinguts. Menys fa el nostre govern, que no té el que s’ha de tenir per legislar sobre el tema. No fos cas que algun turista de les espanyes s’ho prengués malament i no tornés mai més.
Als restaurants de les zones turístiques trobar la carta en català és tota una aventura. Només faltaria! per quatre turistes catalanoparlants bilingüitzats que hi ha no val la pena. A més, que amb la crisi hem d’estalviar tinta. I no volem tenir problemes! que carai, els catalans que som molt viatjats ja sabem que cucumber en anglès o concombre en francès és cogombre, que el català sempre ha mirat enfora! Ai! que ho hem de posar en espanyol, que es diu pepino! A veure si marxaran del restaurant i hi perdrem diners!

A Barcelona no cal dir que la majoria de taxistes o de conductors d’autobús ja se’t dirigeixen directament en castellà i només en castellà. A nosaltres ens agrada l’estadística, i aquesta mai falla. Les probabilitats que el client només parli castellà són molt més altes que aquest parli català. Tenim la famosa xifra dels 400 milions de castellanoparlants en front de la trista xifra de 8 milions de catalanoparlants mal comptats. Els números canten.
I com que ens agrada innovar i fer experiments, ara a molts llocs cèntrics de Barcelona els cambrers ja no t’entenen si els parles en català. Pel preu d’un cafè tens l’opció de poder jugar al dicciopinta o fer-te endevinar fent gestos. És clar, que a la majoria de catalans ens agrada de practicar llengües i només per un cafè ja ens hi llencem amb el castellà.
Diuen que pesa un igual un quilo de palla que un quilo de plom. Però jo sempre he dit que pesen més 5 milions de danesosparlants que 8 milions de catalanoparlants. Tot és una qüestió d’Estat.

divendres, 3 de juliol de 2009

Què en volem fotre de la llengua?


Tothom parla de referèndums, sempre se n'ha parlat. Però potser poca gent planteja un referèndum sobre la llengua. Valdria la pena. Què en volem fer del català? Preguntem-ho?

No n'estic massa segur que la majoria de la gent d'aquest país sàpiga el que és tenir una llengua normalitzada. Entre d'altres coses, perquè no queda cap catalanoparlant en vida que ens en pugui fer memòria.

Seria pertinent, doncs, de preguntar a la població si vol realment que el català esdevingui una llengua normalitzada. Si el resultat és positiu, doncs, societat i Govern siguem-ne conseqüents fins a les últimes conseqüències. Però de moment, ja veiem que el nostre Govern fa ben poc per la llengua, vaja, que no té massa ganes d'emmerdar-s'hi. Bé, l'únic que fan és gastar-se diners dels contribuents en campanyes inútils, i amb estudis els quals sempre hi troben el cantó optimista, ja va bé de tenir un Govern optimista, però la veritat, és que els lingüistes i entesos ja fa temps que diuen que la cosa (la cosa és la llengua) no rutlla. Segurament el català, és una de les llengües més ben documentades actualment, una de les llengües amb més estudis, enquestes, gramàtiques, diccionaris, i mil coses més, segurament també deu ser l'única llengua de la qual n'estem fent la crònica de la seva extinció, això sí, escrita en català i subvencionada per la Generalitat.

No em sé estar d'acabar escrit remetent-me al títol: Què en volem fotre de la llengua?

Joan Solà al Parlament

També recomano aquest visionat, en Joan Solà al Parlament de Catalunya.

http://www.vilaweb.tv/?video=5734

Joan Solà

Us recomano que escolteu i mireu aquesta entrevista feta a Joan Solà per Vilaweb. Joan Solà un lingüista imminent, com n'hi ha pocs.

Si teniu problemes per veure el vídeo copieu aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=yVp_YLo04ok

dijous, 2 de juliol de 2009

Era Val d'Aran, “era o és, encara”?

No fa massa vaig ser a la Vall d'Aran. La primera vegada que hi havia anat va ser amb els meus pares, quan jo devia tenir uns 10 anys. Ara en tinc 35, i no hi havia tornat mai més.
Tenia ganes de parar l'orella, com faig sempre, i sentir parlar en aranès. També fer-me un fart de llegir cartells en aranès. Hem estat sols a molts dels paratges impressionants com l'Artiga de Lin, el Plan de Tor o l'Estanh de Montoliu.
Sobre l'aranès o l'occità de la Val d'Aran, no l'he sentit parlar. Bàsicament, enmig de les múltiples urbanitzacions i pobles fantasmes, que només s'omplen de turistes durant la temporada d'hivern o del mig de l'estiu, només he sentit parlar en castellà, i de tant en tant en català i francès. Malgrat que el Conselh Generau utilitza l'aranès a la retolació, la retolació dels comerços és exclusivament en castellà, amb algunes excepcions a on és en català, però no he vist retolació privada en aranès, fora d'alguna nom comercial escadusser. És més, fins i tot alguns ajuntaments com el de Salardú, fan part de la retolació exclusivament en castellà.
M'ha sobtat també, que alguna gent se'm dirigís en castellà o que no em diguessin res, en clara posició d'esperar que jo digués la primera paraula en alguna llengua “coneguda”.
He viatjat molt i he estat a llocs molt remots, com a l'amazones, com a llocs ultra turístics com Sevilla, París, Amsterdam o San Francisco; però mai he vist com aquí, i parlo per la Vall d'Aran, però també podria parlar per Salou i d'altres llocs de la costa catalana, com la suposada atenció al turista va en detriment dels drets i de l'atenció dels locals.

El més desagradable, va ser quan tornàvem de Les i passàvem per Bossòst, quan la Policia Nacional espanyola ens va aturar per un control, segons ells, “rutinari”. Ens van comprovar tota la documentació, ens van fer tota mena de preguntes i ens van comprovar els DNI que se'ls van endur a furgoneta que ara una unitat mòbil. Quan, al cap d'un quart d'hora, ja ens ho havien comprovat tot i ens acabaven de retornar la documentació, s'acosta un policia amb ulleres de sol, que em pregunta:

“¿desde cuando tienen el vehículo?”

i jo li contesto: “des del divendres”.

El polícia: “¿perdón?

I jo: “des del divendres”.

El polícia: “¿cómo? ¿no le entiendo?

I jo: “sí, divendres. Mira, dijous, divendres, dissabte i diumenge”.

El polícia: “¿me puede prestar el DNI otra vez, por favor?”.

I jo que li torno a donar el DNI, quan ja ho tenien tot més que comprovat després d'un quart d'hora d'estar-nos esperant de braços plegats. Al cap de 5 minuts de tornar a esperar, em dirigeixo a un altre policia i li dic: “perdoni, què estem esperant?”

El polícia em respon: “tardará un poco porqué tenemos problemas de cobertura con la emisora”, mentre el policia amb problemes lingüístics s'esperava al seu costat amb fatxenderia i prepotència.

Bé, no cal dir que el fet de tornar-me a demanar el DNI i de tenir-nos un quart d'hora més extra, o sigui, una retenció injustificada, va ser degut al fet que jo m'expressés en català i no volgués canviar de llengua. També va ser sospitosa la falta de cobertura de l'emissora, per tornar a comprovar les meves dades, quan en la comprovació anterior i sense moure'ns un pam, no havien tingut aquest problema.

Potser li hauria d'haver en aranès: “diuendres”, fent aquesta u tan característica de l'occità i compartida pel francès, és clar que dubto de la competència lingüística d'aquell fatxa xenòfob al qual, entre tots, li paguem el sou.

El cas, és que propers a la frontera francesa, no sé quina era l'actitud d'aquest policia davant d'un turista francès. Potser el policia parla francès? Vaja! un funcionari capacitat per atendre als estrangers i no als locals? Permeteu-me que dubti! O és un problema de xenofòbia en contra de tot el que sona català? Hi ha països a on la xenofòbia i/o la discriminació per raó de raça, creença religiosa o llengua és fortament perseguida.

Coses com aquestes no haurien de passar, i gent com aquesta no haurien de treballar a casa nostra, a no sé és clar, que estiguem en un estatus d'ocupació permanent.

Un paleta romanès

Fa uns dies vaig conèixer un paleta i lampista romanès. Un noi amb estudis universitaris i culte. Ho dic per les converses posteriors que hi he tingut. Jo des del primer dia que li vaig parlar en català, malgrat que ell sempre m’ha parlat en un castellà barrejat de paraules amb català. El primer dia que vaig anar a veure com anaven les reformes que ell feia, em va sobtar sentir-lo escoltant els Antònia Font (grup de rock mallorquí i que canten en català). Al principi em pensava que era la ràdio, però al veure que les cançons del grup s’anaven succeint li vaig preguntar si estava escoltant el disc expressament. Em va dir que era un gran fan del grup i que tenia tots els seus discos. També que li agradava en Sisa, encara que les seves
lletres li costaven força d’entendre.

Al llarg dels dies, mentre duraven les obres, el paleta mentre feia la feina anava cantant les cançons dels Antònia Font en perfecte mallorquí, essent nosaltres a Barcelona. A mesura que la confiança ha anat creixent, el paleta romanès em va dir que estava molt content perquè jo sempre li parlava en català. Feia dos anys que vivia a Catalunya i jo era la primera persona que li parlava sempre en català. Ell està emprenyat amb els seus amics catalans, perquè no aconsegueix que li parlin en català. Ja és trist que un estranger ens hagi de dir que parlem en català. Vol aprendre la llengua i li resulta difícil perquè la gent li parla en castellà. L’única via de contacte i d’aprenentatge són les cançons d’Antònia Font i d’en Sisa. Agafarà un vocabulari ben galàctic i sidral, tot s’ha de dir.

És més, aquest romanès anteriorment havia estat 8 anys vivint i treballant per la resta d’Espanya i ha pogut veure l’anticatalanisme en directe i tots els prejudicis que hi ha en contra nostra. Ell no entén l’actitud dels catalans, no entén perquè volem continuar a dins de l’Estat espanyol. Entre d’altres coses, aquest paleta romanès ha tingut la paciència de comprar
llibres d’història i llegir-se la història de Catalunya. Ell entén moltes coses, moltes més que molts de nosaltres. I no entén moltes coses, com ara l’actitud que tenim amb la nostra pròpia llengua.

Em diu que no vol tornar a Romania i que està en procés de catalanització. Se sent més català que ningú.

Que un immigrant que fa de paleta, per dir-ho així de clar i políticament incorrecta si ho voleu, ens hagi de donar lliçons de llengua i de país, és que aquí alguna cosa no va o potser estem massa emboirats.

Vagi aquí aquest testimoni i habitant de la nostra terra desaprofitat.

Pe curând!

Feia temps que volia escriure una petita història. La història d’un engany.

Tot va començar amb una generació nascuda als setanta, a principis, mitjan i final. Potser també als vuitanta. De fet és força irrellevant. El cas, és que amb això de la transició als 70 es van agafar algunes coses amb molta empenta. Jo sóc d’aquesta generació. Escola en català, fins i tot les dues hores de castellà que fèiem a la setmana, i en un ambient cultural i educatiu català. Fins als catorze anys, que és quan vaig marxar de l’escola a l’acabar l’E.G.B., jo vaig viure en un país normal. Es podria dir, que en el meu cas, i el de tant d’altres, l’administració va fer bé la feina. Tenia 14 anys i literalment no sabia parlar el castellà i degut aquest fet i la vergonya d’utilitzar-lo em vaig mantenir bilingüe passiu fins als 25.
Et vas fent gran i surts de la infantesa. Comences a quedar amb els amics, te’n vas de gresca i descobreixes el món que t’envolta. A poc a poc, te n’adones, des del punt de vista lingüístic, que has estat immers durant uns anys en una realitat inexistent. El Govern va començar a fer els canvis pels fonaments, però en els fonaments va quedar la cosa. Amb l’escola no n’hi ha prou, i jo demano per què no s’han atrevit amb el demès? Només s’havia d’aplanar el terreny a una generació que creixíem per primera vegada, després de molts anys de prohibicions, amb la llengua com a fet normal. La teníem com a llengua mare, en coneixíem la gramàtica, la literatura, la història, la geografia.
Sortíem amb els amics als llocs de moda, però l’oferta era de forma majoritària en castellà. El cinema, els videojocs, la música a la ràdio. Anàvem a les discoteques a on sempre per defecte, rares vegades se’t dirigien en català. La gent flirtejava en castellà. Parlo de Barcelona i rodalia. Érem uns herois. Manteníem la llengua, volíem consumir en català i cercàvem els indrets, els moments. A comarques l’ús social encara no patia. Cada cop més, un servidor, es va anar allunyant de la ciutat per concentrar-se a comarques (la Segarra). Allà hi tenia els amics de la infància. Arreu l’ús social de la llengua era viu, fins i tot a les discoteques per flirtejar. Em sentia còmode a la Segarra, lingüísticament parlant.
Amb tot això, vàrem tenir un parèntesi de normalitat una altra vegada. Va ser cap allà els anys 90. L’esclat del rock en català. Allò sí que va ser bo! Vàrem anar a tots els concerts haguts i per haver. Vàrem comprar (bé, i piratejar) tots els CD que vàrem poder. Renoi quina època més maca! En el nostre record queda. Orgullosos d’assistir a concerts amb més de 20.000 persones!
El temps passà i el món laboral arribà. Havien passat ja uns anys amb democràcia, amb normalització lingüística, etc. Però en aquest moment, excepcions a part, continua igual. La llengua no existeix. En els millors dels casos s’utilitza de forma oral, tot i que moltes empreses tenen la moda o el costum que els treballadors s’expressin en castellà entre ells. Deu fer més bonic. La paperassa es fa sempre en castellà, així com les comunicacions internes a l’empresa o amb altres empreses. Les factures, rebuts, albarans, llistats, tot, tot i tot en castellà. Ja no parlem de l’etiquetatge dels productes, l’atenció al client o fins i tot posar unes instruccions en català. Bé, no serem tan negatius, sí que se’n fan de comunicacions internes escrites en català, però llavors si filem prim, costa trobar escrits, correus electrònics, etc. que no continguin faltes d’ortografia. La gent encara ara, no sap escriure en català.
El resultat després de més d’un quart de segle de política lingüística és que podríem dir que no hi ha resultat. El català en prou feines passa de ser llengua d’ús oral en el món de veritat. El món empresarial i de l’oci hi viuen en general, encara ara d’esquena. El món de l’oci (cinema, televisió, etc.) ha fet en 25 anys el que no han fet 300 anys de governs de repressió amb reis absolutistes i dictadors inclosos.
Per part del govern, no es tractava d’inventar res. Només copiar lleis i legislacions d’altres països, sense anar massa lluny, copiar lleis que a Espanya s’apliquen amb rigor amb la llengua espanyola o a França amb el francès. També cercar símils, que n’hi ha, com ara a Lituània, Estònia o Letònia, i per aquells que diguin que no ho podem fer perquè no som independents, doncs tenim el Quebec per emmirallar-nos. Només cal una cosa que cap govern ha tingut: valentia i creure amb el que som.
Les institucions no s’han atrevit a legislar de veritat per por a enfrontaments amb l’empresariat rebec a certs canvis. I també, per enfrontaments polítics amb Madrid.
El català, en els millors dels casos, s’acaba a l’escola. Després tot ja és una altra història.
Els culpables ja no són sempre a Madrid. Els culpables són a casa nostra i molts tenen noms i cognoms catalans que es perden en els temps. Gent que no li agrada el català, entre d’altres coses perquè no s’han dignat mai a reciclar-se i aprendre’l a escriure (ara bé, no tenen problemes per fer anar telèfons mòbils d’última tecnologia). Gent a qui li fa nosa la llengua perquè es pensen que és una cosa d’estar per casa, que l’hem de parlar en veu baixa i malament, no fos cas que algú se n’assabentés. Gent que encara arrossega prejudicis. També s’ha de dir que moltes actituds envers la llengua a fora dels Països Catalans continuen intactes des de fa segles. El govern espanyol, per molt que es facin els multiculturals, el català se’ls en fot i els és més una nosa a suprimir que cap altra cosa. Els és una llengua inútil ara més que mai, ja que ens tenen bilingüitzats, però l’han de fer servir per quedar bé o perquè a vegades la llei els hi “obliga”. El govern espanyol continua només promocionant l’espanyol i boicotejant qualsevol intent del català d’anar més enllà.
A més, hi ha hagut un procés clar de substitució lingüística el qual tenim ben documentat. Els nostres avis eren monolingües en català, els nostres pares eren bilingües sabent escriure només en castellà, però d’expressió oral netament catalana. Les noves generacions tenen dificultats per expressar-se en català. El proper pas és ja, l’abandó de la llengua dèbil.
El català s’està degradant a marxes forçades. A Barcelona i rodalia l’argot popular ha quedat pràcticament substituït pel castellà o per traduccions barroeres. La fonètica és cada cop més apitxada i ja no parlem d’estructura o dels pronoms febles, que de tant febles que són, ja no hi són. A comarques anem millor, però no sé si queda cap lloc del nostre territori lingüísticament verge. Puc parlar per la Segarra, una comarca que jo mateix puc afirmar haver-la vist verge, la integració dels immigrants s’està fent en castellà. Te’n vas a Guissona i tots els ucraïnesos i romanesos que treballen a l’Avícola de Guissona parlen en castellà perquè els guissonencs els parlen en castellà. Perquè a l’empresa se’ls ensenya en castellà. A la resta de pobles a on hi ha immigrants, siguin d’on siguin, passa el mateix. A Sant Guim de Freixenet, poble ple de marroquins, la gent els parla en castellà. Increïble però cert. Estem cavant la nostra pròpia tomba. La immigració és la nostra última oportunitat d’or per a poder tenir una societat que faci servir com a llengua franca el català per entendre’s. Ucraïnesos amb marroquins, amb pakistanesos, amb argentins, etc. es podrien entendre en català entre ells. Això crearia unes necessitats lingüístiques que farien reaccionar a certes parts de la nostra societat.
De moment mantenir la llengua és cada cop més un acte de militància i de resistència i amb això anem malament. No tothom té vocació de lingüista, ni de militant de causes perdudes o no. La gent no li agrada complicar-se la vida. Quan sortim al carrer a comprar anem als llocs que més bé podem comprar de preu i sense problemes i amb la llengua és igual. El català pot ser sinònim de problemes depenent de quins llocs es va (locals de moda, comissaries, govern, etc.) i estic parlant per un sector important de la nostra societat que així ho veu.
Per un altre cantó, tenim una de les llengües del món a més diccionaris, gramàtiques, estudis, i tot el que hi voleu afegir. També és l’única llengua la qual n’estem documentant la seva extinció. Ho tenim tot ben escrit, documentat i referenciat. Potser d’aquí a uns anys o segles, els estudiosos es demanaran perquè no hi vàrem fer res si vèiem el que ens estava passant. Ho teníem tot a favor: teníem un ensenyament, teníem un govern que utilitzava la llengua (els únics) de forma habitual i que la podia regular per llei, uns polítics “catalanistes” (els de dretes i els d’esquerres). Va ser com un suïcidi col·lectiu, diran. Un altre misteri a resoldre com l’extinció dels maies.
Em demano mil vegades de què m’han servit tots els estudis que he fet en català si després no he pogut exercir amb normalitat? Per què hi ha gent que m’enganya amb aquests temes i es fan dir nacionalistes però només ho són a l’onze de setembre? Per què després d’un quart de segle de normalització la majoria de gent encara ara no passa fer un ús oral de la llengua? Per què les empreses no el fan servir? Per què els castellanoparlants a casa nostre tenen una impunitat lingüística que nosaltres no tenim ni a l’escala del nostre edifici? Per què els polítics no fan els deures? Per què haig de patir per aquesta llengua cada dia? Podrem recuperar mai llocs com Perpinyà o Alacant?
Un amic meu (al Cel sigui) deia alguna cosa que com tu mateix t’ho facis, no t’ho farà mai ningú, però què passa quan tu mateix (els catalans) ja hem deixat de fer?
El meu missatge pot semblar pessimista, però crec que és la realitat vista des del punt de vista d’un observador com jo. No sóc lingüista ni res que se li assembli, pel que la meva opinió pot ser totalment rebatuda. He viatjat i he viscut fora i sé el que és viure en una societat amb una llengua normalitzada. Sé el que és voltar pels llocs, anar al cinema, comprar, prendre un cafè, etc. sense haver de preocupar-se en quina llengua serà el menú del restaurant o si el cambrer farà ganyotes perquè no m’entén. Comparo i veig que aquí no anem bé. Escolto i veig jo mateix, en la meva joventut, que la llengua va endarrere i no són sensacions ni pressentiments. El català entre el jovent de Barcelona costa de sentir, i quan el sents... ai! Mare mare meva! Quin mal d’orelles!
En aquests moments estem en una situació reversible. Malgrat tot, queda moltíssima gent que sap el català i que en fa un ús diari. La situació la podem decantar i potser podríem arribar a recuperar zones perdudes o semiperdudes, no en tinc cap dubte. Però som en una contrarellotge i sí, ens ve de 5 anys. En funció que fem aquesta propera dècada determinarem el futur d’una de les dues llengües que es parlen en els territoris de parla catalana sota administració Espanyola, i de retruc a Andorra que no és més que un satèl·lit lingüístic. Després ja no hi haurà marxa enrere.