Roma versus Barcelona

Aquest pont de Sant Joan me n’he anat a Roma. No hi havia estat mai encara, i val a dir que això dels vols barats és una gran oportunitat per viatjar i conèixer grans ciutats europees.

Per aquells als qui els agradi la història, sobretot la història de l’imperi romà i dels primers romans, Roma, és la ciutat. Sens dubte. El turista normalment es fa uns bons farts de caminar amunt i avall, i també d’interactuar amb la gent del país. Com que fa calor, entres a les botigues a comprar beguda o gelats, quan fas tard o estàs molt i molt cansat agafes un taxi perquè et dugui ràpidament, i així anar fent.
Venint de Barcelona, i comparant, podria dir de forma il•lusa que m’han sobtat diverses coses d’aquesta estranya ciutat:

1- Els taxistes de Roma parlen italià!
2- Els immigrants llatinoamericans que treballen als comerços es dirigeixen en italià als clients només entrar.
3- Els comerços regentats per llatinoamericans estaven tots retolats en italià. També, els regentats per italians, per si algú en dubtava.
4- Els conductors d’autobús públic parlen italià.
5- Els restaurants d’arreu tenen les cartes en italià. Alguns a més, a les zones molt turístiques les tenen en anglès i excepcionalment en d’altres idiomes. No he vist a cap turista aixecar-se i marxar d’un restaurant perquè els donen només la carta en italià (els turistes espanyols tampoc, suposo que es fan el càrrec que el fet de viatjar ja té aquestes coses). Ah! i els cambrers tots parlen l’italià, sigui quin sigui el seu color de pell!
6- Tots els productes que he comprat, ja fossin fets a Itàlia o a l’estranger estaven retolats en italià com a mínim.
7- Als restaurants xinesos i comerços xinesos t’atenien en italià. Així igual als locutoris regentats per gent de Bangladesh o d’altres països llunyans.

Conclusions: Itàlia i Roma són ben estranys comparat amb Barcelona. No sé pas com poden viure només en italià, és que són uns provincians!

Aquí a Barcelona som més cosmopolites. Als immigrants els parlem en castellà (sobretot als ucrainians i als romanesos, perquè tant l’ucrainià com el romanès són molt més semblants al castellà), ja que això del català és pels de casa, pels de tota la vida, que diem.
Els de casa poc que retolem en català, per tant seria una fal•làcia demanar-ho als nouvinguts. Menys fa el nostre govern, que no té el que s’ha de tenir per legislar sobre el tema. No fos cas que algun turista de les espanyes s’ho prengués malament i no tornés mai més.
Als restaurants de les zones turístiques trobar la carta en català és tota una aventura. Només faltaria! per quatre turistes catalanoparlants bilingüitzats que hi ha no val la pena. A més, que amb la crisi hem d’estalviar tinta. I no volem tenir problemes! que carai, els catalans que som molt viatjats ja sabem que cucumber en anglès o concombre en francès és cogombre, que el català sempre ha mirat enfora! Ai! que ho hem de posar en espanyol, que es diu pepino! A veure si marxaran del restaurant i hi perdrem diners!

A Barcelona no cal dir que la majoria de taxistes o de conductors d’autobús ja se’t dirigeixen directament en castellà i només en castellà. A nosaltres ens agrada l’estadística, i aquesta mai falla. Les probabilitats que el client només parli castellà són molt més altes que aquest parli català. Tenim la famosa xifra dels 400 milions de castellanoparlants en front de la trista xifra de 8 milions de catalanoparlants mal comptats. Els números canten.
I com que ens agrada innovar i fer experiments, ara a molts llocs cèntrics de Barcelona els cambrers ja no t’entenen si els parles en català. Pel preu d’un cafè tens l’opció de poder jugar al dicciopinta o fer-te endevinar fent gestos. És clar, que a la majoria de catalans ens agrada de practicar llengües i només per un cafè ja ens hi llancem amb el castellà.
Diuen que pesa un igual un quilo de palla que un quilo de plom. Però jo sempre he dit que pesen més 5 milions de danesosparlants que 8 milions de catalanoparlants. Tot és una qüestió d’Estat.