dimarts, 10 de novembre de 2009

Johan Cruyff

La veritat és que no m'agrada el futbol i com més se'n parla, més l'ignoro. Però aquest cop, s'hi barreja un element lingüístic arran de la contractació de Johan Cruyff perquè faci de seleccionador de la Selecció Catalana.

Anem a pams:

1- Hi ha països on el seleccionador nacional és estranger, i quan aquest arriba el país, com és normal, no parla la llengua del lloc on l'han contractat.

2- El cas de Cruyff podria ser aquest, sinó fos perquè fa gairebé 40 anys que viu aquí.

3- Malgrat tot, podem exigir a un estranger el que no exigim a un d'aquí? en el dia a dia, quants catalanoparlants se li dirigeixen sempre en català? vinga va! siguem realistes, que ja sabem que la majoria de catalans practiquen la submissió lingüística. Quants de vosaltres canvieu al castellà només de sentir un "hola" amb una o tancada?

4- No és veritat que Cruyff parli malament. Johan Cruyff parla un holandès perfecte, com tothom parla la seva llengua mare, només faltaria! I crec que el seu castellà és més que envejable. A mi, ja m'agradaria de parlar l'holandès com ell parla el castellà. A més, parla l'anglès i l'alemany i els parla més que correctament. També m'agradaria a mi parlar-los com ell. Ara ens posem amb Cruyff, però hi ha molta gent que dirigeix empreses ben catalanes, de fa anys i panys, els quals tampoc parlen català, i tampoc fan cap producte etiquetat en català. Cal que digui noms?

5- Per què el Cryuff parla l'anglès, l'alemany i el castellà, però no el català? bé, part de la resposta la teniu al punt 3.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Mort de llengües

Les mort gradual d'una llengua consta, principalment, de tres fases:

1a fase: es bilingüitza una comunitat.

Al cap d'un temps comença la interrupció generacional.

2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants natius de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden sentir incòmodes en la llengua nativa. La llengua nativa es contamina.

3a fase: Degut a la decadència de la llengua nativa, aquesta acabar per morir. És quan queden els darrers parlants, ja envellits.

També tenim el fenomen de la llatinització. Això passa quan la llengua es deixa de fer servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i la llengua queda relegada als àmbits cultes i/o administratius.

Anem a analitzar tots aquests aspectes i els compararem amb la llengua catalana.

1a fase: bilingüilització -> tots els catalanoparlants, a data d'avui, segle XXI, estan bilingüitzats. Tots els catalanoparlants parlen a més, castellà, francès o italià.
A més, a la Catalunya del Nord, a l'Alguer, a Alacant, a València, Palma i d'altres llocs, ja hi hagut interrupció generacional. La llengua s'ha deixat de transmetre entre aquells que la saben. Llocs com a Alacant, per molt que costi de creure, eren ciutats plenament catalanoparlants fins als anys 30. El mateix a la Catalunya del Nord.

2a fase: decadència -> La majoria de catalanoparlants no saben escriure en català, i els que ho fan tenen seriosos problemes per escriure bé el català. Les interferències a l'àmbit escrit són constants. A l'àmbit oral passa el mateix. Tenim interferències constants del francès, del castellà i de l'italià. La llengua perd genuïnitat.

3a fase: la mort, els darrers parlants -> aquest és un fenomen que es dóna a la Catalunya del Nord i en alguns punts focalitzats del País Valencià. A l'Alguer s'hi van apropant. El català majoritàriament encara no ha entrat en aquesta fase, però hi està anant a tota velocitat. Si re no canvia, en unes tres generacions podem haver entrat en un procés irreversible de mort de la llengua catalana.

Conclusions: Malgrat aquestes llacunes, que indiquen que el català no gasta bona salut. Encara ara, el català és una llengua viva i rica. Una llengua d'ús espontani, d'ús familiar i d'ús culte. La llengua encara conserva les seves característiques pròpies en molts indrets. Això fa que amb les polítiques lingüístiques adequades -no pas amb les (in)existents- podem capgirar la situació i tornar a una situació de normalitat.

No és una qüestió de veure el got mig ple o mig buit, sinó que el got hauria de ser ple a vessar i no ho és.