Espoli versus espoliació: una victòria pel català

Subtítol: El dia que vaig aconseguir de canviar una paraula

El català, l'occità, l'espanyol, l'anglès, el francès, el portuguès i l'italià recullen la paraula espoliació, on totes les llengües coincideixen a definir-la, aproximadament, com a desposseir algú d'allò que li pertany o que li és legítim.

A més, en català, portuguès i espanyol tenim espoli. En espanyol, espoli, a part de tenir el mateix significat que en català, també té el significat d'espoliació, però en català no és així. El que ens trobem, però, és que el coneixement que els catalanoparlants tenen de la seva llengua, segurament

no és equiparable al que tenen els espanyols, anglesos, francesos, etc., de les seves respectives llengües. Aquí, ja sabem, que anem una mica amb una mà darrere i l'altra davant. La història ja la sabem, i el context el vivim. El català és una llengua subordinada, sotmesa, i altament interferida per la llengua dominant, que al sud dels Pirineus no n'és altra que l'espanyola. És per això que la gran majoria de gent quan parla en català sobre l'espoliació, fa anar la paraula espoli. Com quan abans dèiem busson per bústia, taiatru per teatre, metru/o per metre. Castellanismes o cultismes, com en el cas d'espoliació, on aquest cas el significat no és agafat directament de la font (llatí o grec), sinó a través d'una tercera llengua: l'espanyola. D'aquestes paraules que esmento i de moltes més, tenim la bona notícia que Pompeu Fabra les va corregir i adaptar a la morfologia del català, i encara més, que se'n va sortir de propagar-les, i ara són d'ús corrent i inqüestionable.

Un servidor que s'ha apuntat a fer política per allò de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit, un bon dia es va adherir a Solidaritat Catalana. Fa uns dies se'ns va convocar a la primera assemblea nacional del partit que es va celebrar aquest proppassat diumenge 25 d'octubre. La qüestió és que se'ns havia enviat un text al qual hi podíem presentar esmenes. Jo mateix n'hi vaig presentar algunes, res, poca cosa, qüestions de matisos. Però a part de les esmenes, vaig fer una apreciació al text. Els vaig comentar que allà on hi deia “espoli” hi havia de dir “espoliació”, per les raons que esmento al primer paràgraf. No només no me'n van fer cas, sinó que ho van considerar com una esmena a defensar i sotmetre a votació a l'assemblea. No podia creure! Crec que el concepte entre espoli i espoliació no ofereix dubtes, entre d'altres coses perquè així és com hi consta al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, màxima autoritat normativa en llengua catalana. Per tant, no és la meva opinió. Per si fos poc, ni tan sols l'IEC s'ho han tret de la màniga, sinó que hi ha un aval de les llengües veïnes que en fan el mateix ús.

Un cop a l'assemblea, i previ a l'acte, se'ns va convocar als esmenaires. Les raons que se'm van donar per no admetre “espoliació” van ser que, malgrat que jo tenia raó, havien buscat les paraules espoli i espoliació al Google i espoli hi constava més vegades, i que l'ús d'espoli s'havia generalitzat (sí, és clar i qui deia bústia als anys 50, 60 i 70!?). No m'ho podia creure! M'haguessin punxat i no m'hagués sortit sang! El Google tenia més capacitat normativa que l'IEC! He de dir que cap dels ponents del document i que eren allà per a defensar la no inclusió de l'esmena era lingüista, ni filòleg, ni res per l'estil. Per tant, la seva decisió era que el Google podia més que ningú. Els meus arguments no van servir de res, pel que em va tocar d'anar a defensar l'esmena.

En aquell moment vaig voler retirar l'esmena, vaig dir-me i vaig dir-los que no sortia a parlar davant de 1000 persones a fer el ridícul per explicar una cosa que són faves comptades, i menys amb els arguments de pa sucat amb oli que se'm donaven. Senzillament surrealista! Però a l'últim minut una veueta interior em va dir: que carai! Fes-ho! Surt aquí davant i explica't!

El meu discurs va ser el que va ser, vaig tenir un minut i mig. Evidentment no duia res preparat i les paraules se'm van anar acudint mentre pujava la rampa, tot tremolós, cap a l'escenari.

He de dir que va ser un èxit d'aplaudiments, de comentaris i del que vulgueu i encara més. Va ser l'única esmena que no van aconseguir tombar i que, per tant, es va aprovar.

Segurament, desprès d'ahir, molta gent continuarà dient espoli de forma col·loquial, però puc dir perquè hi era, que va ser tema de conversa de molta gent durant tota l'assemblea i que potser hi ha un abans i un desprès, ja que molts sí que escriuran espoliació a partir d'ara. A més, molts dels ponents que en els seus discursos devien tenir escrit espoli van rectificar sobre la marxa, i van passar a dir espoliació, fent un èmfasi especial en la pronúncia de la paraula i amb la complicitat del públic assistent que aplaudia el gest.

Estic que aconseguir aquest canvi és anecdòtic, el que és important és el fet i la connotació que hi ha darrere de tot això que ens demostra que hi ha ganes de canvis, ganes d'independència, ganes de tenir una llengua vàlida, potent i no subordinada. La independència de Catalunya va de bracet de la independència lingüística del català. Que el català deixi de ser, ja d'una vegada, una llengua subordinada als usos i significats de l'espanyola!

En resum, una petita victòria pel català la qual voldria dedicar a Gabriel Bibiloni per fer-me obrir els ulls, sense ell saber-ho, amb els seus magnífics escrits anomenats: “Amb bones paraules”.