Un vídeo molt interessant sobre la "política" lingüística a casa nostra:
http://www.vilaweb.tv/?video=6435
dijous, 18 de novembre del 2010
diumenge, 7 de novembre del 2010
una de gènere
El meu escrit és per mirar d'informar i, a ser possible, fer que es corregeixin certs usos indeguts que fem quan escrivim en català. N'hi ha un que s'està estenen molt quan mirem de ser políticament correctes. Això és, l'ús de les formes desdoblades com ara nens i nenes, tots i totes, benvolguts i benvolgudes, etc.
Hem de tenir en compte que això no són formes, ni estructures pròpies del català. Cal no confondre el fet de ser políticament correctes amb el fet de trencar i/o modificar les estructures semàntiques de la llengua. Trencant aquestes estructures podem crear confusions o absurditats com ara: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?); O per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques, i molts altres casos. Un exemple real que he pogut llegir no fa gaire és el següent:
“Benvolgudes i benvolguts companys i companyes solidaris”
Si analitzem amb deteniment aquesta oració tenim que: unes són les benvolgudes; uns altres són els benvolguts companys; i per acabar tenim unes companyes solidaris (no solidàries). Tot plegat un desgavell impressionant. Potser haurien d'haver escrit: “Benvolgudes companyes solidàries, benvolguts companys solidaris”; és clar que fent això no sortim del desgavell a part que el que podria ser una carta breu, esdevé una pàgina plena de duplicitats innecessàries.
Per començar caldria esmenar un error de la lingüística i de la filologia general, que va ser el d'adoptar els termes de femení i masculí per definir el gènere de les paraules. Això eren uns termes populars que van passar al món dels estudiosos i aquests els van adoptar. Per tant, ja partim d'un error terminològic de base. Potser, i m'ho invento, en podríem dir paraules de gènere A i de gènere B i hi traiem totes les connotacions i prejudicis. Les paraules de gènere A s'utilitzarien per a generalitzar de forma inclusiva, per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe masculí. Les del gènere B s'utilitzarien per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe femení. Penso que seria molt més fàcil d'aquesta manera. Potser cal que algú s'atreveixi a proposar aquests canvis de nomenclatura. Davant de la confusió actual amb aquests temes ara podria ser un moment òptim per fer-ho.
Per començar caldria esmenar un error de la lingüística i de la filologia general, que va ser el d'adoptar els termes de femení i masculí per definir el gènere de les paraules. Això eren uns termes populars que van passar al món dels estudiosos i aquests els van adoptar. Per tant, ja partim d'un error terminològic de base. Potser, i m'ho invento, en podríem dir paraules de gènere A i de gènere B i hi traiem totes les connotacions i prejudicis. Les paraules de gènere A s'utilitzarien per a generalitzar de forma inclusiva, per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe masculí. Les del gènere B s'utilitzarien per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe femení. Penso que seria molt més fàcil d'aquesta manera. Potser cal que algú s'atreveixi a proposar aquests canvis de nomenclatura. Davant de la confusió actual amb aquests temes ara podria ser un moment òptim per fer-ho.
El fet que hi hagi paraules de gènere "femení" i d'altres de gènere "masculí" és un fet totalment aleatori. Diem un camió o una embarcació i les dues paraules no tenen cap mena d'indicador que ens digui perquè una ha de ser “masculina” i l'altra “femenina”, és més, les dues acaben igual. En català diem el senyal, en castellà la señal i en portuguès hi tornem amb un o sinal, en “masculí”. Les llengües s'han fet així.
Hem d'entendre que la categoria que n'anomenem gènere “masculí” no fa referència al sexe. Les paraules no tenen sexe (ni el practiquen!). La categoria no marcada, la neutra, la general, la que també s'utilitza pel gènere masculí, en català no té cap mena de marcador o partícula específica.
Hem d'entendre que la categoria que n'anomenem gènere “masculí” no fa referència al sexe. Les paraules no tenen sexe (ni el practiquen!). La categoria no marcada, la neutra, la general, la que també s'utilitza pel gènere masculí, en català no té cap mena de marcador o partícula específica.
M'explico:
En castellà tenim: niño i niña. L'arrel és niñ i la -o ens indica gènere i sexe masculí i la -a el gènere i el sexe femení. El català no té marcadors de masculí, si no vegeu: nen i nena. La -a de nena ens diu que és femení, però què hi ha que ens digui que nen és masculí?
Què hi ha que ens indiqui que és masculí, amb oposició al castellà, per exemple, sobre paraules com "benvingut" (querid-o, estimad-o), "tot" (tod-o), etc.,? la resposta és: res. No hi ha cap partícula que ens digui que això és un masculí. En canvi en femení sí tenim una partícula que ens ho indica: benvigud-a, tot-a.
Uns exemples més que ens poden ajudar a entendre on vull arribar:
Què diem: Quan fas d'alt? o quan fas d'alt i de baix? preguntem quan fas d'alt, perquè s'entén que alt també inclou que puguem ser baixos. La paraula alt és la no marcada, la inclusiva, la neutra. La paraula baix és, en canvi, la marcada, la no inclusiva. Mai preguntarem quan fas de baix, perquè queda molt implícit que estem excloent als alts. Sempre preguntem quan fa d'ample, però mai diem quan fa d'estret, perquè quan diem ample s'entén que allò que volem mesurar podria implicar que també pogués ser estret. En aquests dos casos alt i ample són les paraules no marcades, les neutres.
Per tant, tenim que el català utilitza la forma no marcada, o sigui la que en diem de gènere “masculí” per a generalitzar de forma inclusiva. Una forma que també s'utilitza (s'aprofita) per al sexe masculí (els dels homes).
En castellà tenim: niño i niña. L'arrel és niñ i la -o ens indica gènere i sexe masculí i la -a el gènere i el sexe femení. El català no té marcadors de masculí, si no vegeu: nen i nena. La -a de nena ens diu que és femení, però què hi ha que ens digui que nen és masculí?
Què hi ha que ens indiqui que és masculí, amb oposició al castellà, per exemple, sobre paraules com "benvingut" (querid-o, estimad-o), "tot" (tod-o), etc.,? la resposta és: res. No hi ha cap partícula que ens digui que això és un masculí. En canvi en femení sí tenim una partícula que ens ho indica: benvigud-a, tot-a.
Uns exemples més que ens poden ajudar a entendre on vull arribar:
Què diem: Quan fas d'alt? o quan fas d'alt i de baix? preguntem quan fas d'alt, perquè s'entén que alt també inclou que puguem ser baixos. La paraula alt és la no marcada, la inclusiva, la neutra. La paraula baix és, en canvi, la marcada, la no inclusiva. Mai preguntarem quan fas de baix, perquè queda molt implícit que estem excloent als alts. Sempre preguntem quan fa d'ample, però mai diem quan fa d'estret, perquè quan diem ample s'entén que allò que volem mesurar podria implicar que també pogués ser estret. En aquests dos casos alt i ample són les paraules no marcades, les neutres.
Per tant, tenim que el català utilitza la forma no marcada, o sigui la que en diem de gènere “masculí” per a generalitzar de forma inclusiva. Una forma que també s'utilitza (s'aprofita) per al sexe masculí (els dels homes).
Així doncs, quan diem "benvolguts" estem utilitzant una paraula inclusiva i no marcada, o sigui, a dintre de "benvolguts" ja hi és tothom: homes, dones, nens, nenes, vells i velles. També ho és quan parlem dels "nens", de "tots" (en aquest cas tenim el tothom que ens esvaeix tots els dubtes), etc., a no sé que especifiquem d'alguna manera o altra que només ens referim als components del sexe masculí, excloent-hi expressament els del sexe femení.
Per una dèria ultra correctora i ultra políticament correcta, aquestes formes desdoblades s'estan utilitzant a dojo (l'administració catalana i satèl·lits en són uns abanderats) i l'únic que fem és utilitzar unes estructures que no són pròpies de la llengua, que són errònies, que indueixen a la confusió, i provoquen l'efecte contrari del desitjat, ja que si el que volem fer és no discriminar estem fent tot el contrari. Quan diem "benvolguts", com ja he dit, és inclusiu i no discriminatori (tots per igual), però a "benvolguts, benvolgudes" estem tractant els individus per separat, en fem distinció. Ens obliga, si ho volem fer “correcte”, a parlar contínuament i per separat, de tot el que afecta als “benvolguts” i de tot el que afecta a les “benvolgudes” per acabar concloent que el que els afecta a tots plegats és exactament la mateixa sèrie de fets. Per posar-ne un símil un xic estrafolari podríem comparar-ho amb aquell famós acudit de l'humorista Eugenio que anava sobre unes ovelles blanques i unes ovelles negres. El pastor s'entestava tota l'estona a diferenciar les ovelles blanques de les negres, quan al final, resulta que totes feien el mateix sense diferències. El podeu escoltar aquí: Fins no fa pas gaire quan es buscava en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Això sí que era llenguatge sexista. Hem de lluitar per la igualtat d'oportunitats i la no discriminació entre sexes, però no confonguem aquesta lluita legitima amb el gènere de les paraules. Compte, doncs, perquè juguem amb les estructures bàsiques de la llengua.
Per una dèria ultra correctora i ultra políticament correcta, aquestes formes desdoblades s'estan utilitzant a dojo (l'administració catalana i satèl·lits en són uns abanderats) i l'únic que fem és utilitzar unes estructures que no són pròpies de la llengua, que són errònies, que indueixen a la confusió, i provoquen l'efecte contrari del desitjat, ja que si el que volem fer és no discriminar estem fent tot el contrari. Quan diem "benvolguts", com ja he dit, és inclusiu i no discriminatori (tots per igual), però a "benvolguts, benvolgudes" estem tractant els individus per separat, en fem distinció. Ens obliga, si ho volem fer “correcte”, a parlar contínuament i per separat, de tot el que afecta als “benvolguts” i de tot el que afecta a les “benvolgudes” per acabar concloent que el que els afecta a tots plegats és exactament la mateixa sèrie de fets. Per posar-ne un símil un xic estrafolari podríem comparar-ho amb aquell famós acudit de l'humorista Eugenio que anava sobre unes ovelles blanques i unes ovelles negres. El pastor s'entestava tota l'estona a diferenciar les ovelles blanques de les negres, quan al final, resulta que totes feien el mateix sense diferències. El podeu escoltar aquí: Fins no fa pas gaire quan es buscava en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Això sí que era llenguatge sexista. Hem de lluitar per la igualtat d'oportunitats i la no discriminació entre sexes, però no confonguem aquesta lluita legitima amb el gènere de les paraules. Compte, doncs, perquè juguem amb les estructures bàsiques de la llengua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)