Reconec que l’èuscar és un dels meus projectes personals més bonics

Bé, això no ho dic jo, si no que ho diu l'exlehendakari Juan José Ibarretxe a les seves memòries. Vull posar-ne un fragment extret de la Lletra 94, del fòrum Catala Sempre. És realment un fragment bonic, i s'estigui d'acord o no amb les idees polítiques del senyor Ibarretxe, penso que denoten la grandesa humana d'una persona que hauria pogut rebre perfectament un premi Nobel a la pau, sinó que aquests premis, segons l'any, sembla que perdin pistonada.

"Nascut a Llodio, a l’Àlaba de llengua castellana, ni a casa seva ni a tot el seu entorn es parlava ni una sola paraula en basc. Tampoc el va necessitar quan va ser escollit batlle de Llodio, ni les seves primeres actuacions polítiques que el van portar al Parlament. Ni tan sols quan va arribar al càrrec de vicelehendakari, el segon home fort políticament del país. Va arribar, però, el moment que des del seu partit, el Partit Nacionalista Basc, li van fer arribar la conveniència de preparar-se per acceptar la seva nominació per lluitar a les urnes per ser el nou lehendakari d’Euskadi. Va ser llavors que Ibarretxe va dir rotundament que no. Davant la incomprensió de la seva negativa va haver d’explicar-la: “el President d’Euskadi ha de parlar en èuscar i jo no en sé... Tots els lehendakaris anteriors, Agirre, Leizaola, Garaikoetxea i Ardanza sempre han parlat en èuscar...”

Les pressions del seu partit van ser tan fortes que a l’estiu de 1997 va acceptar i immediatament va començar un curs personalitzat d’èuscar. Sis mesos més tard, en l’acte solemne de proclamació de la candidatura, davant de l’Assemblea Nacional del Partit Nacionalista Basc, Ibarretxe va pronunciar el seu primer discurs públic en èuscar. No solament va ser un discurs reeixit, sinó que tot seguit va voler explicar el perquè de la seva decisió. El que segueix són les seves mateixes paraules:

“L’èuscar és la nostra llengua. No és l'única llengua nostra, però és la nostra pròpia llengua. I què puc dir sobre el meu èuscar, o més ben dit, sobre el meu nivell d’èuscar? Avui em seria fàcil llegir un paper davant vostre. Però no ho vull fer. Vull dir-vos això i de pas mostrar-vos el meu nivell d’èuscar.

Sóc alabès, natural de Llodio, i hi resideixo. L’èuscar es va perdre en la major part d’Àlaba, i també a Llodio. Els homes i les dones de la meva generació no es van escolaritzar en èuscar. L’èuscar no es coneixia a les llars i, per això, gairebé ningú no el sap, tret de la gent jove. Ara, contràriament i per sort, les coses han canviat. Les meves filles parlen l’èuscar com molt altres nens i nenes.

Fa uns anys jo no sabia ni una paraula en èuscar i ara l’estic estudiant amb afany. Crec veritablement que el lehendakari ha de saber l’èuscar. El lehendakari següent, igual que els anteriors, ha de ser bascoparlant.

Vaig progressant, pas a pas, en el coneixement de l’èuscar i així ho continuaré fent. Dominaré l’èuscar cada dia millor. Aquest és el meu compromís i vull expressar-lo davant de vosaltres.”

I va acabar amb un Hitza hitz, que vol dir, “La paraula és la paraula.”

Temps després, deia que “l’aprenentatge de l’èuscar constitueix una part de la meva vida de la que em sento més orgullós. He vist que si tu estimes una cosa, i jo estimo l’èuscar, és possible. En aquest sentit tinc una vivència bonica i íntima, com ha estat el canvi d’idioma en la relació personal amb les meves filles. Des de fa sis anys, la llengua de relació amb les meves filles Eneritz i Miren Nekane és l’èuscar. Això ha comportat un canvi cultural enorme, i m’ha aportat molt en la meva vida. Reconec que l’èuscar és un dels meus projectes personals més bonics.”