dimarts, 29 de març de 2011

Una sol·licitud cordial no és una ordre

UNA SOL•LICITUD CORDIAL NO ÉS UNA ORDRE
El Singular Digital
Carles Palau
Tallers per la Llengua
"Si ens habituem a seguir parlant en català també davant de persones que educadament ens han demanat que els parlem en espanyol descobrirem que, dins de la concòrdia, és l’altre qui es passa a parlar en català"
Carles Palau
Tallers per la Llengua
Amb ja diversos anys d’impartir Tallers per la Llengua, hem pogut anar recollint tota una sèrie de reflexions i argumentacions (i també fal•làcies estereotipades) que molts dels assistents als taller utilitzen per a justificar els seus hàbits lingüístics, per exemple l’estès costum de passar-se a l’espanyol només pel fet que l’interlocutor hi parli. La gran majoria d’aquestes justificacions és prou comprensible que la gent les esgrimeixi, tenint en compte el tip de condicionaments que al llarg de la Història han pressionat la nostra comunitat lingüística perquè ens aveséssim a canviar de llengua. Però, tot i així, podem dir que moltes d’elles les podem considerar incorrectes.
Ara m’interessa desgranar una reflexió que he sentit diverses vegades tant a dins com a fora dels tallers: “Jo, quan algú em demana de males maneres que li parli en castellà, planto cara i segueixo en català. Ara bé, si m’ho demanen educadament llavors sí que no tinc problema en canviar de llengua”.

Doncs bé, penso que actuar segons aquest criteri (mantenir-se en català sols quan l’altre és agressiu) conté dos errors importants. En primer lloc, un error des del punt de vista de com exercim les nostres llibertats individuals en general, més enllà de les qüestions lingüístiques. Em sembla molt bona idea no tenir per costum obeir quan algú ens demana alguna cosa de males maneres, tant si és canviar de llengua com si és cedir el pas a la cua del supermercat. Però també penso que quan ens ho demanen respectuosament seguim gaudint del dret d’actuar lliurement. En tot cas, sí que ens posarem d’acord que les coses cal demanar-les i respondre-les amb bones formes, però això ja és un mínim de partida.

Tot sovint, les sol•licituds expressades amb respecte tenen forma de pregunta, i això implica que tenim dret a contestar-hi sí o no. A la majoria de gent li han ensenyat a obeir, i sobretot a obeir molt immediatament sense temps per a pensar i decidir. Però en veritat, ens podem concedir un parell de segons per a decidir què volem fer i, amb el mateix respecte, podem respondre expressant les nostres preferències. L’altre em demana tal cosa, i jo què vull? Vull deixar-lo passar? Realment l’altra persona té més pressa que jo? O en el cas que ens ocupa: vull parlar en la llengua que tria l’altre? La seva comoditat de sentir la seva llengua és més important que la meva preferència per parlar jo en la meva? De debò de debò que aquesta persona no entén el català? Siguin quines siguin les respostes, hem de saber que en aquesta vida no estem obligats a obeir cegament, tampoc tot allò que ens sigui proposat tal com cal. No dic que mai a la vida no puguem decidir de parlar efectivament en espanyol; sí que dic que som nosaltres qui ho hem de decidir. Les nostres respostes cordials poden tenir una forma com “gràcies, jo també em sento més còmode parlant en català; tu pots parlar com prefereixis, entenc bé el castellà”.

I en segon lloc, reservar-nos el dret de seguir parlant en català només quan el canvi de llengua ens ha estat sol•licitat amb mala educació conté un error de com plantegem les funcions del català a l’hora d’interactuar amb parlants d’altres llengües. Si només restem fidels al català en situacions violentes, li estem reservant a aquest idioma una funció de confrontació, d’arma de contraatac. Així privem la nostra llengua de fer una funció acollidora en les converses normals i cordials, les quals es poden desenvolupar, per exemple, parlant cadascú la seva llengua (i tant que sí!).

Si ens habituem a seguir parlant en català també davant de persones que educadament ens han demanat que els parlem en espanyol (o si provem de fer-ho si més no algunes vegades), posem en pràctica aquí i ara que la nostra llengua és oberta i per a tothom, que la parlem amb molta dignitat i llibertat, i que no la vindiquem per a diferenciar-nos sinó per a cohesionar-nos. A més, tot sovint descobrirem que, dins de la concòrdia, és l’altre qui es passa a parlar en català. És sorprenent.

El Singular Digital

dissabte, 19 de març de 2011

per / per a

Ja fa temps que els gramàtics de casa nostra es barallen sobre el tema del "per" i del "per a".

Crec que de les propostes més fermes i plausibles fins ara, hi ha les d'en Fabra, i les d'en Coromines-Solà. Ignoro si n'hi ha alguna més digna de mencionar, i ja perdonareu la ignorància d'un aprenent de lingüista, que no de bruixot, com jo.

El cas, és que despús-ahir vaig anar a la famosa "Campana" de Barcelona, o sigui, a la Prefectura Provincial de Trànsit o alguna cosa per l'estil. Allí, vaig veure un formulari escrit en castellà i les diverses llengües "autonòmiques" (ecs). A part del gallec i del basc, en català hi posava:

"sol·licitud d'examen lliure per (a) conduir".

Això sí que és una solució salomònica! Sí és que a vegades valorem poc tot l'esforç que des de Madrid fan pel català. Bé, ironies a part, no és cap solució salomònica, o si més no quant a temes ortogràfics i gramaticals, sinó que és una empententa més cap al secessionisme i la disgregació del català. Tots sabem que de Tortosa en avall tothom diu: "per a conduir" i de Tortosa cap a munt, diem: "per conduir". És clar, que deuen haver vist que el text era idèntic, i per allò del temps de crisi i que l'imprès era un paper petit, han aplicat mesures d'estalvi, i mesures de fer el ridícul.

divendres, 11 de març de 2011

Desastre a les Illes Balears

Només un 36,07% dels ciutadans té el català com a llengua pròpia per culpa de la colonització.

Un 36,59% no sap ni tant sols parlar la llengua del país.

Un 48,85% dels estrangers no espanyols ni l’entén.

La colonització de les Illes està portant aquest territori a una descatalanitzacio brutal, com en d’altres indrets del país. Les dades del darrer estudi de l’Institut d’Estadística de les Illes Balears són demolidores. Només un 36,07% dels habitants té el català com a llengua pròpia, el 15% no entén el català i el 36,59% no el sap parlar. Aquestes dades són encara pitjors en les franges d’edat més joves. Un 41,85% dels habitants de 16 a 35 anys no el sap parlar, i tampoc un 40,37% dels d’entre 36 i 50 anys. El territori on hi ha més gent que no el sap parlar és Eïvissa (39,60%). Només el 19,56% estrangers no espanyols el sap parlar, i un 48,85% ni l’entén. Només el 38,42% de ciutadans procedents d’una altra comunitat que no siguin el País Valencià i Catalunya s’ha dignat a saber parlar català.
El 50,58% dels vinguts de fora que fa més 14 anys viu a les Illes no sap parlar encara el català ni el parlarà, segurament, mai. Aquesta xifra puja fins al 71,78% entre els vinguts fa entre 4 i 17 anys. Un de cada cinc estrangers no espanyols fins i tot creu que el castellà és la llengua pròpia de les Illes.

Font diari digital Som Notícia: http://somnoticia.cat/2011/03/10/desastre-a-les-illes/