Publico un escrit que és un comentari que faig a un magnífic escrit, per variar, que ha publicat Joan-Carles Martí al seu blog:
http://extremsud.blogspot.com/2011/08/sense-nom-sense-dignitat.html#comment-form
http://extremsud.blogspot.com/2011/08/sense-nom-sense-dignitat.html#comment-form
Deixeu-me que afegeixi una mica de llenya al foc, perquè a voltes, ens pensem unes coses i en són unes altres. Ara us aixafaré la guitarra una miquiua.
Comencem pels noms o prenoms. Parlem de "canviar" el nom, de traduir-lo al català, valencianitzar-lo, normalitzar-ne la grafia (segons l'AVL), etc. Però bé, malgrat que no puc generalitzar, jo diria que tot plegat és un procés de restitució o de devolució, res de traduir-lo, catalanitzar-lo, etc. En la majoria de casos parlem de persones nascudes en una època amb un règim feixista que duia a terme una política de genocidi lingüístic, entre d’altres genocidis, i per això no era “legal” (segons la seva legalitat, és clar) inscriure un nadó amb un nom que no fos en espanyol. Per exemple, el meu pare es diu Enric, però el van haver d’inscriure Enrique. Ara, un cop fora del registre, els seus pares, o sigui els meus avis, sempre li van dir Enric o Enriquet. Per tant, el meu pare sempre s’ha dit Enric. Així mateix va passar amb la meva mare, Maria Dolors, que fins i tot al recordatori de la 1a comunió el capellà del poble es va atrevir a escriure-hi Maria Dolors en català, i parlem dels anys 50.
En una democràcia real i en un procés de fer net i de restitució, certes coses com ara la qüestió dels noms, s’hauria d’haver restituït de forma gairebé automàtica. És clar, que aquí no em tingut un procés de Nuremberg (Nürnberg), ni ningú ens ha tutelat, mal que mal, ni que haguessin sigut els americans o algun general McArthur. El més normal seria que tots aquests registres de nadons expedits en un règim polític il·legal, haguessin esdevingut il·legals, també, en venir la democràcia. Això vol dir que se n’haurien d’haver fet de nous. Però en tot cas, aquells que encara ara, i després de 35 anys, no han tingut temps d’anar al Registre Civil a restituir el nom en català, si un dia ho fan, al registre haurien d’agafar la documentació franquista il·legal, estripar-la i fer una partida de naixement nova. El cas, és que aquells que ho heu fet, si mireu el llibre de família veureu que en un costat hi ha un timbre en castellà –que tampoc han tingut temps de fer-lo en català, que 35 anys dóna per molt poquet–, que hi diu alguna cosa com: “el nombre de Enrique ha sido traducido por el de Enric”. Perdó!?? Com que traduït!?? Si el meu pare s’ha dit tota la vida Enric, en tot cas és una restitució! Hauria de dir, i posem-ho en castellà per seguir amb la comèdia, “el nombre de Enrique ha sido restituido por el original de Enric”. I, com he dit, la millor opció seria deixar-se estar de timbres i pedaços per estripar la documentació franquista i generar un document nou i en català amb el nom restituït. Com si el nom castellanitzat amb la seva partida de naixement no hagués existit mai. Amb tot això vull dir que ens pensem que ens diem Joan-Carles o Enric, però que de fet, a Madrid que són d’allò més plurilingües l’únic que han fet és permetre una traducció de l’original, en castellà, tot especificant-ho en un timbrat, així si algun descendent nostàlgic d’aquell s’alcés, només haurien de tapar una mica el timbrat, i ja ho tindríem tot com abans.
El tema dels cognoms ja és més complex. Tenim cognoms prenormatius, però que no vol dir que siguin castellanitzats. Simplement són prefabrians, segurament alguns d’aquests són els que formen el plural amb –as. Ara, sí que hi ha cognoms castellanitzats, i encara pitjor, hi ha cognoms traduïts al castellà, adaptats al castellà o mal adaptats al castellà. Ja se sap que quan es conquereix un lloc el primer que es fa és començar a canviar noms, cognoms, toponímia, etc. A més, tocar els cognoms ja fereix més a l’ànima, puc parlar per una certa experiència del cognom mal escrit “Casadesús” que tot i les meves explicacions i raonaments, no van servir per convèncer a la portadora que se’l canviés per “Casadessús”, tot i donar-me la raó, és allò de “és que sempre s’ha escrit així, i seria com trair els meus avantpassats”, per bé que aquesta afirmació no és del tot certa. També vaig conèixer una “Cuatrecasas” que ara és “Quatrecases”. De fet ho va fer per canviar de posició a la guia telefònica, ja que sempre la trucaven pensant que ho feien a un famós bufet d’advocats. És clar, que vull pensar que ho va fer per alguna cosa més.
L’IEC diu alguna cosa com que els cognoms pertanyen a la persona que els porta i que per tant, l’aplicació de la normativa és lliure. Llàstima que el funcionari que un bon dia va escriure Suñé, per Sunyer, Solé per Soler, Puche o Puch per Puig, etc., no pensés igual.
Sóc del parer que de la mateixa manera que els cognoms castellans, portuguesos, etc., s’escriuen amb les normatives de les llengües que els han generat, els cognoms catalans hauria de ser igual i, que de fet seria igual sinó hagués estat per les vicissituds de la història. Hi ha cognoms amb tradició i compartits entre portuguès i castellà, sense entrar a discutir ara sobre l’origen real del cognom, que s’escriuen segons la normativa pròpia. Així doncs, tenim en portuguès Fernandes i Marinhas, i en castellà Fernández i Mariñas. Per tant, bé pot haver-hi un Viñas i un Pascual, com ara un Vinyes i un Pasqual.
Escrivim, doncs, Ferrer, Casadessús, Quatrecases, Sunyer, Vicenç, Ponç, Sanç, Bauçà, Vinyals, Alemany, Cassany, Viader, Fuster, Baster, Jardí, Calçada, Colomer, Comes i Pasqual, que a Catalunya sí que deixen posar Pasqual com a cognom.
