dilluns, 14 de maig de 2012

Sobre una immersió que no és ben bé immersió

Us passo un article meu aparegut al Singular Digital.

Ja fa dies que va passar la polèmica de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Un foc d’encenalls com tants d’altres, però que va fent el seu camí. Uns diuen que no passa res i que plantaran cara, però d’altres, els que tenen el poder i les lleis, diuen una altra cosa. Ara hi hagut un canvi de govern a Madrid i, com sempre, haurem de veure d’on bufa el vent per veure què li tocarà aguantar al català. A les Balears van maldades i al País Valencià, com sempre, vaja, anar resistint. Ja ho diuen, que de ponent ni vent ni gent; curiosament els portuguesos tenen una dita semblant: “De Espanha nem bom vento, nem bom casamento”. Al contrari que el català, l’ús del castellà no queda supeditat al govern de torn de Madrid, hi ha coses amb les quals no s’hi juga, però als Països Catalans, s’hi juga massa amb la llengua.

Amb el tema lingüístic tothom s’hi atreveix i quan es tracta de parlar del català encara més. És el que passa quan tot trontolla, res no és segur i l’autoritat pertinent no fa d’autoritat pertinent. Això fa que tot sigui susceptible de ser posat en dubte. No he sentit mai cap discussió a terres castellanes sobre com s’escriu una paraula o si està ben dita o no, però massa sovint sento discussions d’aquesta mena sobre el català. I és que a Catalunya a cada cantonada hi ha un aficionat de filòleg. És per això que algú, un bon dia, es va encaparrar de dir que a Catalunya tenim un sistema d’immersió lingüística a les escoles, quan això no és veritat. Fins i tot ho explica prou bé l’inventor de la cosa, Joaquim Arenas, en aquesta entrevista.

El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, el mateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar 3 llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix a no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne, independentment de la seva procedència, se l’integra en el sistema educatiu portuguès, on la llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, la portuguesa (amb perdó dels mirandesos). Això no vol dir que si aquest alumne no sap un borrall de portuguès no se li puguin fer unes classes de reforç fins que s’anivelli a la resta. Així mateix, i per posar més exemples a l’atzar, fan a Garganta la Olla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits pobles de la província de Càceres, a Extremadura. Tots els nens i nois d’aquests pobles van a les mateixes escoles, les quals no separen per raó de llengua, ni d’origen. Tots els alumnes, vinguin d’on vinguin, s’integren en el mateix sistema educatiu que al mateix temps els integra en la llengua i la cultura que consideren que és pròpia del lloc, que en aquests exemples és Càceres, Extremadura, Espanya. Així doncs, a Catalunya es fa o s’intenta fer el mateix, que és integrar a tothom en un mateix sistema educatiu on se’ls ensenya la llengua i la cultura que considerem com a pròpia. No els separem per raó d’origen, ni de llengua, ni de religió.

Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció sí que s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com a L1 (diguem-ne la primera llengua apresa) una llengua diferent a la llengua vehicular de l’escola. És clar que les particularitats demogràfiques dels últims 50-60 anys a Catalunya, a diferència d’Extremadura per continuar amb l’exemple, han fet que hi hagi grans poblacions de Catalunya on el català no és parla o s’hi parla molt poc. Per tant, sí que ens trobem en escoles on el 70% dels alumnes de les aules parlen llengües diferent de la catalana. És en aquests llocs on podem dir que sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió, aquests alumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català. És una manera de no excloure’ls. És una qüestió d’integració a la nostra llengua i cultura; penso que ho fem de forma legítima i és un favor que els fem i que ens fem entre tots.

És clar que per al català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un Estat propi ni propici, i bé, de fet l’únic Estat que tenim no només no fa res per el català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona, però que a més, ha de ser un model reservat als Estats i a les llengües d’Estat. Per tant, no és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. No és un model a aplicar al català, una llengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de sortir d’una tribu que cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan increïbles com el fet que la justícia es fixi més en tres famílies que no es volen integrar i que volen mantenir els seus fills en una espècie de gueto, que en els més de 100.000 valencians que volen i no poden estudiar en català i els tants altres cents de milers que volen veure TV3 i no poden. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

I tornant a la immersió, i per acabar, cal dir que a Catalunya sí que hi hagut immersió, pel capbaix la major part d’aquests últims 300 anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà i d’això en fa quatre dies. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. La meva mare, originària d’un poble de la Segarra, va patir aquesta immersió. Va ser un cop dur per a ella i encara ho recorda amb amargor. Ella i els seus companys, en un poble dels anys 50 no havien sentit mai parlar en castellà. En arribar a l’escola rural el primer dia, la professora, catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no entenien, la qual van haver d’aprendre a parlar i a escriure. Amb l’ombra i pressió dels inspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar bé el castellà, i de no ser així, el professor podia patir greus represàlies. Sense aules d’acollida lingüística, sense cap organisme de drets humans on poder acudir, ja no cal dir un síndic de greuges o un tribunal que els pogués defensar. Tot sense moure’s de casa. Criatures innocents. Poble conquerit. Els resultats els pateixen encara ara, unes sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua. Se’ls ha furtat i estafat la llengua amb la que haurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.

divendres, 4 de maig de 2012

Immuk kimittuneq akuutissaqanngitsoq

Article aparegut a l'Ara, el podeu veure aquí.

El grenlandès és la llengua pròpia de Grenlàndia i oficial junt amb el danès. És una llengua que pertany a la família esquimoaleuta, la qual quedaria englobada dins d’una macrofamília anomenada euroasiàtica (Ruhlen, 1994). El grenlandès o kalaallisut és una llengua aglutinant, això fa que tingui unes paraules molt llargues (caldria aclarir, no pas ara, què entenem per paraula). Les llengües aglutinants les paraules són formades per diversos morfemes, els quals els correspon un significat fàcilment identificable i desglossable. Per a aquells més entesos, puc dir-vos que el grenlandès és una llengua de tipus ergativa, o sigui, que posa una marca a l’agent d’una oració transitiva, i tracta de la mateixa manera l’argument d’una oració intransitiva i el pacient d’una oració transitiva. A més, és una llengua emparentada amb les llengües del nord del Canadà, com ara l’inuit.

Tecnicismes a part, passem a la qüestió pràctica. El títol d’aquest article és escrit en grenlandès i vol dir, exactament, llet sencera ecològica, i ho sé perquè fa dos dies que vaig comprar un cartró de llet provinent de Dinamarca, etiquetat, entre d’altres llengües, en grenlandès. Ignoro quina és la legislació quant a etiquetatge de Dinamarca, del qual Grenlàndia n’és part, però sigui com sigui a Barcelona es pot comprar un producte etiquetat en grenlandès, i això que no arriben a una població de 60.000 habitants. Us he de dir que la resta del cartró conté totes les especificacions, també, en grenlandès. En canvi, sí que us puc dir la legislació vigent que tenim a Catalunya quant a etiquetatge. En concret hi ha una llei, que ja té més d'un un any, que és la determinada als articles 128-1 i 211-5 de la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del codi de consum de Catalunya, la qual diu que tots els productes de venda a Catalunya han d’anar, com a mínim, etiquetats en català (això inclou manuals d’ús, etiquetes, especificacions, etc.).

Ras i curt, sense problemes d’interpretació. El resultat de més d'un any després és que la llei continua sense complir-se per la gran majoria d’empreses que continuen vivint d’esquena a la llengua. Bé, cal dir que d’esquena a la llengua catalana, perquè és clar, com ja veieu és més fàcil trobar un producte en grenlandès, islandès, kazakh o turc que en català. Per bé que cal dir que el sector lleter és dels que més compleix la normativa.

És clar que ja fa dies que sento una cançó que fa massa anys que dura, una cançó, la de l’enfadós, que diu que la culpa és sempre de Madrid. Pobrets els nostres polítics catalans que no poden fer mai res! Però és que aquestes alçades no sabem, encara, de quin peu calcen a les espanyes? Ves que tot plegat no sigui una excusa de mal pagador, perquè l’únic responsable de l’esmentada Llei de l’etiquetatge és la Generalitat de Catalunya, el mateix responsable que no la fa complir. Els mateixos que deixen “entretingudes” i no tramiten la majoria de denúncies que arriben a Consum per motius d’incompliment de legislació lingüística. Mentrestant, els catalans no tenim més remei que anar practicant tota mena de llengües quan comprem un producte. Això sí, amb il·lusió!