dijous, 28 de juny de 2012

Deixeu-nos tranquils!

Un cop més, us poso un article meu aparegut al diari Ara:

Segons el lingüista ja desaparegut Einar Haugen en el seu llibre –ja una mica antic– The ecology of Language hi ha tres motius per aprendre una altra llengua:

“Motius suplementaris: s’aprèn una segona llengua com a suplement de la primera, això és, per situacions ocasionals,  per exemple, per viatjar, per contactes esporàdics.

Motius complementaris: la segona llengua complementa la primera. Pot ser una persona que aprèn l’estàndard, si aquest és molt diferent de la variant que parla; un parlant de yiddish que aprèn l’hebreu bíblic per a les pregàries, aprendre una segona llengua per motius laborals, etc.

Motius de reemplaçament: una segona llengua que s’aprèn (i dic jo: que et fan aprendre) i que gradualment poc a poc completa totes les necessitats comunicatives del parlant, pel que aquest acaba per només utilitzar la segona llengua, la qual és la que transmet als seus descendents.”

La diversitat lingüística no és una barrera, és un enriquiment, és un patrimoni de la humanitat a mantenir i divulgar. Hem d’aprendre a estimar i respectar les diferències; si no, com ha passat i passa, moltes llengües continuaran desapareixent. Hem de facilitar l’aprenentatge i l’intercanvi lingüístic entre totes les comunitats, però també hem de respectar aquells que no vulguin ser molestats per raó de llengua. En un món globalitzat, per exemple, el fet de ser catalanoparlant  no hauria d’anar lligat al fet de ser, també forçosament, castellanoparlant, francoparlant o italoparlant. Si el bilingüisme es basa en la imposició d’una sola llengua sobre una comunitat concreta, això és un parany que a l’únic camí que mena és a la substitució lingüística i posterior desaparició de la llengua de la comunitat en qüestió.

La gran fal·làcia de tota aquesta qüestió és poder viure feliçment amb la llengua que ens ha tocat, la nostra, la catalana, i aquells qui vulguin, sortir al món i donar-se a conèixer amb la llengua que creguin convenient, ja sigui l’anglesa, l’alemanya, la xinesa i perquè no, l’espanyola. Però que aquells que no ho vulguin i no ho necessitin puguin néixer, viure i morir només en català. Perquè és tant un dret el fet de poder viure només en la llengua pròpia del territori on s’ha nascut, com poder aprendre sense imposicions qualsevol llengua desitjada.

La globalització i el plurilingüisme no han de voler dir la imposició de cap concepte, cap cultura i cap llengua sobre ningú. La lluita d’un poble com el nostre, el català, envers la imposició del castellà, majoritàriament, i de l’anglès ha de ser implacable, és per això que us diem: deixeu-nos tranquils!

dilluns, 11 de juny de 2012

Desmarquem-nos

Us poso un article meu aparegut al Singular Digital.

Desmarquem-nos
"No pot ser que a l’any 2012 el català encara sigui una llengua amb greus mancances d’ús, i tot plegat per una sèrie d’estigmes (marques) dels quals no hem sabut desempallegar-nos"


En lingüística hi ha el concepte anomenat de marca. Així doncs, si diem una paraula com “nen”, veurem que és una paraula no marcada respecte a “nena”. A “nena” hi hem afegit una lletra més, que en lingüística se’n diu un morfema i que en aquest cas ens aporta el significat de femení. Si a “nen” hi afegim una –s, tindrem “nens”, ara hi hem afegit el morfema de plural. Per tant, d’aquí podem deduir, per exemple, que la marca de plural en català és –s, i la del femení és una –a. També podem deduir que el singular i el masculí no presenten cap mena de marca, per tant, la paraula “nen” és una paraula no marcada. Això vol dir que a “nen” no tenim cap marca específica que ens indiqui que és singular i masculina, simplement ho sabem per omissió. Hi ha llengües, com ara el zulu, que tenen una marca per al singular i una per al plural. Així en zulu, tenim l’arrel “ntu”, que vol dir “persona”, però així tal i com l’he escrita no estem indicant si ens referim a una persona o a més d’una. Per tant, si ens referim només al singular, cal posar-hi el prefix: umu-ntu, on “umu” és la marca de singular, i per fer el plural: aba-ntu, on “aba” és la marca de plural. Per tant, en zulu tant el singular com el plural són marcats. Les marques, a les llengües, no només són per designar el gènere o el nombre, sinó que també es troben en els verbs, els pronoms personals, etc.

Un altre tipus de marca, també, es troba en la designació de les llengües en general. Així podem dir que tenim llengües marcades i llengües que no ho són. En molts casos, que una llengua sigui marcada no és un fet gaire positiu, perquè si fins ara hem vist que afegir una marca en una paraula vol dir afegir-hi un morfema que ens dóna un valor afegit a la paraula, en una llengua això vol dir afegir-hi algun tipus d’etiqueta, descripció o qualificatiu que no sempre és bo. Per exemple, a Espanya ens han fet creure que el castellà o l’espanyol és la llengua nacional, la de tots, la que serveix per a qualsevol cosa sense que et mirin estrany, la que ens uneix, però després hi ha les llengües cooficials (en principi hauria de ser un terme igualitari, perquè tant és cooficial el català com l’espanyol), les autonòmiques, les regionals, les que separen perquè no tothom les entén, les que fan pagès, les que no serveixen per a tot, les que depèn d’on les utilitzes et miren malament, les que no serveixen per etiquetar productes, per fer llistes de preus, per fer una carta en un menú, unes instruccions d’un medicament, o les que només parlen els nacionalistes. Llavors, és obvi que ningú vol ser etiquetat o marcat per parlar d’una certa manera, i és llavors quan la gent es vol desfer de certes marques i anar cap a llengües no marcades, o que ens han dit i fet creure que no són marcades. Hi havia un temps que l’alemany s’identificava amb el nazisme, l’afrikaans amb l’apartheid, l’espanyol (a Catalunya) amb el franquisme o els xarnegos, o l’èuscar amb l’ETA. Algunes d’aquestes llengües han aconseguit treure’s la marca de sobre, però d’altres encara continuen massa marcades. Les llengües sense parlants no són res, però a més, les llengües no són nazis, ni pageses, ni etarres. Les llengües no tenen ideologia, sinó que són els parlants els qui expressen certes ideologies a través de la llengua. No pot ser que a l’any 2012 el català encara sigui una llengua amb greus mancances d’ús en el sector econòmic i empresarial, com també en d’altres sectors claus del país, i tot plegat per una sèrie d’estigmes (marques) dels quals no hem sabut desempallegar-nos. Convé, doncs, ser lliures i utilitzar la llengua catalana sense embuts; ens convé, per tant, desmarcar-nos.