Últimament hi ha hagut molts articles sobre la qüestió, i sí, em sap greu però aquest n’és un altre. De totes maneres molts dels articles es dediquen a parlar de com hauríem de gestionar les altres llengües a Catalunya, començant per la castellana. És un debat que de moment ens hi hem posat tots sols, vull dir els independentistes catalanoparlants. Ja volem legislar sobre el castellà, com també sobre la resta de llengües que es parlen a Catalunya, però de moment no he sentit a ningú de la comunitat castellanoparlant, estigui a favor de la independència o no, que n’hagi dit res. Ni tampoc a ningú de la nova immigració. En molts casos, a més, alguns ja han començat les rebaixes abans d’hora, bo i demanant l’oficialitat del castellà. Segurament pensen que si els ho prometem votaran a favor de la independència, però penso que s’ha de votar amb totes les cartes damunt la taula, sense fer-nos trampes al solitari que és al joc que de moment estem jugant, i si ha de ser que sigui i, sinó, és que no havia de ser.
Jo em vull centrar en la llengua catalana, que és l’única llengua patrimonial de Catalunya, junt amb l’aranesa. L’única llengua que si no la parlem als Països Catalans no la parlarem enlloc més. Per començar, penso que de forma implícita en una Catalunya independent, ja és a la ment de molta gent que no té el català com a primera llengua o que fins i tot no el parla, però que viuen aquí, que el català serà, diguem-ho així curt i ras, la llengua. Hi ha gent que això ja fa temps que ho entén així, perquè saben on viuen. No cal parlar, ja, de la nova immigració que són més conscients que ningú que han canviat de país i que això implica una sèrie d’obligacions, entre les quals les lingüístiques. Però aquest fet es farà més palès en pic la llengua catalana sigui totalment necessària per viure a Catalunya, i ara no n’és.
Més enllà del debat de quines llengües han de ser oficials, si és que n’hi ha d’haver, cal donar per ben assumit que qualsevol llengua que es parli a Catalunya sempre serà respectada, perquè només des del respecte i des del reconeixement de l’altri, et pots guanyar el teu reconeixement, i no, no farem com ens han fet a nosaltres però a l’inrevés. La mare dels ous és que un estat català ha de garantir que qualsevol ciutadà pugui néixer, viure i morir només en català, això és, que pugui garantir que en una Catalunya lliure s’hi pugui viure només en català. I, que a més, que el castellà deixi de ser llengua d’ensenyament i d’aprenentatge obligatori a Catalunya, això és, que d’una vegada per totes es dissociï la idea que tot catalanoparlant també ha de ser castellanoparlant. Al català, com a qualsevol altra llengua, li calen espais d’exclusivitat, espais on no calgui triar, ni que triïn per tu. Però no ens hem de confondre, no és un clam al fet de tenir una societat monolingüe, sinó, que en un planeta multilingüe, el fet de poder triar lliurement en quina 2a o 3a llengua els catalans volem mostrar-nos al món. Els catalans hem de renunciar al castellà, de forma majoritària, per poder guanyar d’altres llengües que també podem fer nostres. És el preu de la normalització i de la pervivència de la nostra llengua.
Des de la Generalitat s’ha confiat molt en l’escola i en TV3, totes dues grans eines que han escampat el coneixement del català arreu, sí, cal reconèixer-ho, però s’han descuidat de fer còmplices al món empresarial, sindicats i a la resta de la societat en general, perquè fa massa anys que la majoria es pensa que això de la normalització ja ho fa la Generalitat i que ja n’hi ha prou. Caldria engegar polítiques de devolucionismelingüístic, això és fer tornar l’autoestima lingüística als catalans, que aquests perdin la por d’usar la llengua davant de qui sigui, que perdin la por d’encomanar-la, d’escriure-la, d’exigir-la. Que se’ns torni la llengua en els àmbits on ens ha estat furtada, com en la justícia, en l’etiquetatge, en l’oci, etc., i que la llengua se senti parlar als carrers. Perquè per sobre de tot hi ha l’ús, perquè com bé diu la lingüista Carme Junyent tot citant el filòleg Joan Solà: podríem renunciar fins i tot a l’escola en català, però que aquest se senti parlar a la Plaça Catalunya de Barcelona com s’hi sentia parlar als anys 40 i jo hi afegeixo, amb modèstia, al segle XXI això equival no només al fet que la llengua sigui viva al carrer, sinó que sigui visible, útil i imprescindible en tots els àmbits, des de la justícia, passant per al món empresarial, sindical, etiquetatge, de noves tecnologies i de l’oci, perquè és així com funcionen les llengües a les democràcies europees i en el primer món en general. Ens cal un ús intensiu i extensiu de la llengua, i no ens pot fallar cap dels elements que composen les societats actuals. El català té prou quantitat de parlants perquè això sigui possible i no haguem d’anar coixos en cap àmbit.
Ja no som en una Catalunya estrictament bilingüe, la nova immigració ha vingut acompanyada de multitud de llengües, a les escoles de Catalunya se n’han comptabilitzat unes 280. Tot i això, no podem posar al mateix nivell llengües com l’urdú i el castellà. No podem fer-ho per motius de vinculació geogràfica i històrica, però també perquè cal tenir present que el castellà és la primera llengua de més de la meitat dels habitants de Catalunya i és la llengua que sap escriure i parlar el 100% de la població de Catalunya. Però a més, és el castellà que ha arraconat el català, és el castellà que substitueix el català en molts àmbits, i no pas l’urdú o l’amazig, ni tan sols l’anglès, encara. Hem de ser conscients que la completa normalització del català, això és que es pugui viure en català, té un preu per a les demés llengües que es parlen a Catalunya, principalment per a la llengua castellana, la qual hem de desnormalitzar i treure de molts àmbits per tornar-hi a posar –en molts casos posar-hi per primera vegada– la catalana. Són els castellanoparlants i els nouvinguts que hem d’integrar, que els hem d’encomanar la llengua i aturar d’una vegada per totes la tendència inversa. Com se sap, perquè així ha quedat demostrat, no hi ha societat que funcionin en dues llengües de forma igualitària, sempre n’hi ha una que acaba guanyant. Fer aquests canvis no és senzill, cal revertir amb democràcia, llibertat i de bon rotllo tota una sèrie d’actituds i prejudicis heretats d’anys –segles– d’imposició i persecució. Però a més, sóc conscient que part de la societat catalana continua pensant que més enllà del castellà no hi ha vida.
Tot i això, un procés d’independència comporta una sèrie de canvis polítics, econòmics i socials tan grossos que és el moment de fer les coses, sense por i amb determinació. Perquè el que ara no és normal i ens pots sembla agosat, d’aquí a 30 anys pot tornar-ho a ser.
I tornant al debat de l’oficialitat, sí bé és cert que el fet que el Vaticà tingui el llatí clàssic com a llengua oficial, això no l’ha revitalitzat com a llengua oral entre els habitants d’aquest petit estat, com el fet que el sànscrit sigui llengua oficial en alguns estats de l’Índia, és un fet merament simbòlic. Ara, crec que continua sent a l’ordre del dia que els països tinguin llengües oficials, sobretot aquells països amb llengües mitjanes o petites i ja no cal dir aquells països amb llengües amb algun risc de desaparició. En aquests moments hi ha una llei del 2010 promulgada per la Generalitat de Catalunya que diu que tots els productes que es venguin a Catalunya hauran d’anar etiquetats en català, com a mínim, però la Generalitat no fa acomplir aquesta llei. Per tant, amb oficialitat o sense, el que interessa és que si es fan lleis, que aquestes es facin complir, perquè ajuden a marcar tendència i a establir un marc legal que dóna seguretat i esvaeix dubtes i possibles males intencions d’aquells que ens volen mal. No fa pas gaire anar per Barcelona en moto i sense casc era un fet comú i a l’estiu posar-se casc impensable! Ara, els motoristes no es treuen el casc ni per entrar a pagar la benzina i simplement perquè ho diu una llei que, a més, es fa complir.
Mentrestant, podem parlar de la Catalunya del Nord, on malgrat que hi ha gent que sap el català –també n’hi ha molts que saben l’àrab–, l’ús de la llengua al carrer ha desaparegut, per bé, que si fa 50 anys és la llengua que tothom parlava, ningú ens diu que d’aquí a 50 anys s’hi pugui tornar a sentir. A la Catalunya del sud, malgrat que el coneixement del català augmenta (no ens confonguem amb l’ús oral) i fins i tot és una llengua capaç d’atreure nous parlants –per bé que no compensem als que atreu el castellà a Catalunya–, cada cop hi ha menys gent que té el català com a primera llengua, el seu ús social minva any rere any, la llengua perd registres, sobretot en el camp col·loquial que és el fa que una llengua sigui viva, cada cop té més interferències a tots els nivells (fonètic, morfològic i sintàctic) i rebem una forta pressió d’estats com l’espanyol pel qual continuem sent una nosa, però a més, hi ha el factor clar i clau de la militància i la indiferència. Aquesta última mata i entre els catalanoparlants hi ha massa indiferència, però és que quan hem de demanar de militar en una causa, per justa que sigui, és que ja reconeixem que alguna cosa no va a l’hora, però a més, no podem obligar a ningú a militar en re. No costa gaire trobar adhesions per signar un paper per salvar la balena blava, però ja ens costarà més de trobar voluntaris que tinguin 15 dies lliures per anar dalt d’un vaixell a passar fred i a exposar-se que et ruixin des d’un altre vaixell.
Aquesta és la meva modesta opinió, que no veritat absoluta. Tot i això, el debat de les llengües en una Catalunya independent, de moment no deixa de ser ciència ficció i en això podria quedar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada