Enmig d’uns paisatges espatarrants, a l’Amazònia, s’hi parla
una llengua que s’anomena ushekòlat, de la família de les llengües tocanes.
Aquesta llengua té una particularitat, i és que té un gènere anomenat pw
(pronunciat pu), un gènere anomenat pe.
El gènere pw és el gènere neutre. De forma molt genèrica i
sense detallar-ho tot, aquest serveix per a referir-se a grups de persones dels
dos sexes en general per igual; per a referir-se a persones del sexe masculí;
per a referir-se a tot el que té aigua (pluja, mar, rius, llacs, etc.), a les
muntanyes i a les plantes.
El gènere pu, sense entrar en detalls i a grans trets,
serveix per a referir-se a persones del sexe femení; per a referir-se a
fenòmens meteorològics (llamps, trons, etc.) i per a referir-se a l'univers
(lluna, sol, estels), entre d'altres coses.
Es diuen gènere pw o pe perquè afegeixen aquest morfema al
final del substantiu al qual li posen el gènere. Així, que si tenim una mica en
compte el que he descrit, podem fer una prova. Si parlem d'una muntanya com el
Pedrafoca, seria el Pedraforca-pw, tindríem el Meditarrani-pw -perquè té
aigua-, parlaríem de tots els metges-pw de la Segarra -això inclou a metges i
metgesses-, parlaríem de l'Andreu-pw, i també parlaríem de la Maria-pe, d'un
tro-pe, o del sol-pe.
L’ushekòlat sembla una llengua prou entenedora i molt
ordenada, oi? I fins i tot prou fàcil si ens aprenem com funciona el gènere. No
es presta a cap confusió. És clar que ara m’haureu de perdonar perquè si us hi
fixeu bé, si desgranem el nom d’aquesta llengua, “ushekòlat”, veureu que hi diu
“us he colat”. Sí, sí, és un exemple que us he colat d'una llengua que m’he
inventat per mirar d’explicar-vos una qüestió sobre el gènere. L’ushèkolat no
existeix, però de fet, sí que hi ha llengües que funcionen de forma semblant
quant a gènere, com per exemple, la catalana.
El gènere és una propietat gramatical que tenen un 30% de les llengües que es parlen al món, el 70% de les llengües restants no en tenen, per exemple el basc no en té. El gènere és una forma de classificar els substantius. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem de sexe, no hi té res a veure. Una taula i una noia tenen el mateix gènere, el femení. Però una taula no té sexe, mentre que una noia, sí que en té.
Des d'un punt de vista morfològic, veurem que en castellà
tenim «niño» i «niña», on l’arrel és «niñ» i «o» és per fer el gènere masculí,
i “a” és per fer el femení. En canvi en català, tenim «nen» i «nena», on
l’arrel és «nen», i «a» és pel femení, però... sorpresa! no hi ha cap lletra,
cap so, cap sufix, o digueu-li com vulgueu, que indiqui que «nen» és masculí,
sinó que va per omissió. En català la marca de masculí existeix en algunes
paraules, però és residual.
En català, com a l'ushekòlat, el gènere que n'anomenem
masculí i que no té res a veure amb el sexe masculí l'utilitzem com a genèric,
això és, en el cas de les persones per a anomenar un grup heterogeni de gent,
hi hagi homes i dones. El col·lectiu de metges inclou a metges i metgesses, per
exemple. A més, el gènere masculí també serveix per a identificar a les
persones de sexe masculí, però també a un pont, un cocodril (que pot ser mascle
o femella), un llapis, etc., és una manera que tenim de classificar certes
paraules. El gènere femení serveix per a anomenar a les persones del sexe
femení, per exemple una advocada, però també diem una cadira, una balena (que
pot ser mascle o femella) o podem dir la víctima tenia 30 anys (pot ser home o
dona).
Una altra de les funcions del gènere és la d'atribuir nous
significats. Per exemple, plata deriva de plat, però no vol dir el mateix.
Igual passa amb full i fulla, etc.
A més, l'assignació de gènere és gairebé sempre força arbitrària, i per tant si comparem amb d'altres llengües del nostre entorn veurem com funciona aquesta arbitrarietat, així tenim el pont, o el senyal, i en castellà el puente i la señal, i en portuguès a ponte i o sinal.
Com he dit al principi, un 70% de les llengües del món no
tenen gènere, això vol dir que no classifiquen els substantius com nosaltres,
no tenen aquesta necessitat. Això fa, també, que no tinguin certs debats
existencials sobre el fet de confondre i barrejar gènere i sexe. També ha de
quedar clar que el fet que aquestes llengües no tinguin gènere no vol dir que
les societats que les parlen siguin igualitàries quant a sexe. O és que algú es
pensa que la llengua ens fa ser més igualitaris? Penseu que es pot insultar
sense dir cap paraula mal sonant, també és pot tenir una actitud molt sexista
parlant políticament correcte o parlant una llengua que no té gènere.
Parlant de llengües reals -i aquestes no no me les invento- hi ha una llengua, l’inanwatan, parlada a Papua Nova Guinea, on el gènere femení és homòfon al plural. Això vol dir que el plural i el femení sonen igual. Per tant, podríem dir que en inanwatan quan parlen en plural i en femení ho pronuncien igual. Té alguna cosa a veure amb el fet que els inanwatan siguin una societat, matriarcal, feminista o igualitària per aquest fet, doncs no.
Parlant de llengües reals -i aquestes no no me les invento- hi ha una llengua, l’inanwatan, parlada a Papua Nova Guinea, on el gènere femení és homòfon al plural. Això vol dir que el plural i el femení sonen igual. Per tant, podríem dir que en inanwatan quan parlen en plural i en femení ho pronuncien igual. Té alguna cosa a veure amb el fet que els inanwatan siguin una societat, matriarcal, feminista o igualitària per aquest fet, doncs no.
La llengua manambu, també parlada a Papua Nova Guinea, als
noms que fan referència a objectes llargs se’ls hi assigna el masculí, mentre
que als objectes petits i rodons se’ls assigna el gènere femení. Això no deixa
de ser, un cop més, una classificació molt arbitrària i culturalment motivada,
ja que quina és la frontera entre gros o petit, per determinar el gènere d’una
paraula? I ja sé què estareu pensant aquells que encara confoneu gènere amb
sexe, oi? Si l'analogia és claríssima, objectes llargs gènere masculí! Em
contradic? resulta que els veïns dels manambu, els mianmin també de Papua Nova
Guinea, fan servir el gènere de forma totalment oposada als manambu. Prova de
l'arbitrarietat de la qüestió.
Fins ara hem parlat de llengües que tenen dos o tres
gèneres, però hi ha llengües que tenen més gèneres. Sense moure’ns de la regió,
tenim que la llengua yimas té onze gèneres: humans masculins, humans femenins,
animals, plantes culturalment importants, animals importants, coses associades
amb el menjar, qüestions anatòmiques, i els tres gèneres restants són
fonològicament motivats, això és que en funció de com acabi la paraula rep un
gènere acabat d’una forma o d'una altra per simple sonoritat. A Àfrica tenim
les llengües bantu, entre les que hi ha el suahili, les quals poden tenir fins
a 16 gèneres, classificant els noms per la seva forma, si són animals, si són
fenòmens meteorològics, etc.
L'àrab és una llengua amb gènere on la majoria de paraules
tenen el gènere femení. Per exemple la paraula califa, d'origen àrab, té gènere
femení en aquesta llengua i mai hi ha hagut una dona califa. A més, penso que
és prou coneguda per a tothom la situació de la dona en els països àrabs.
Així doncs, veiem que el català només té dos gèneres i que
s’ha polititzat tota la qüestió del tots i totes per part d’una gent que ni
saben com funciona el català, ni tenen una visió global de com funcionen les
llengües del món. Hi ha llengües que tenen dos gèneres, n’hi ha que en tenen 16
i n’hi ha que no en tenen, tot plegat poc a veure amb el fet que els qui parlen
aquestes llengües siguin societats igualitàries o no. Eliminem la discriminació
per raó de sexe, però al genere gramatical deixem-lo tranquil. Feu-me cas,
paraula de lingüista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada