Ja fa un temps que
de tant en tant vaig als cursos de Barcelona Activa de l'Ajuntament
de Barcelona. Quant a llengua la manera de procedir dels professors
és, més o menys, la següent:
Si el professor és
castellanoparlant ja està tot dit. Si el professor és
catalanoparlant ja comencen els dilemes existencials. N'hi ha que fan
la classe en català sense dir res a ningú. He de dir que la majoria
de vegades no passa res. Però si algú alça la mà i diu que «en
castellano por favor» el professor amb un somriure d'aquells de
«aquí no pasa nada que somos todos bilingües» passa al
castellà. N'hi ha d'altres que abans de començar la classe ho
pregunten. Moltes vegades no passa res, però a vegades hi ha algú
que diu que ho «prefereix» (preferir no és exigir) en castellà,
llavors el professor passa al castellà.
En dos dies seguits
he assistit a un parell de sessions informatives. A la primera, en
entrar, la professora va fer la famosa pregunta. Tres persones van
dir en català i una va dir en castellà, la professora va contestar,
posant la directa i fent la següent assumpció: «lo haré en
castellano que todos lo entendéis». La segona
sessió informativa era coorganitzada per la Creu Roja –no he entès
mai perquè no en diem vermella si la creu és ben vermella– i
Barcelona Activa. En aquest cas, vaig arribar 10 minuts tard pel que
no sé si la famosa pregunta es va produir, però el que sí puc dir
és que les dues psicòlogues que impartien la sessió –
catalanoparlants i així es parlaven entre elles–, feien totes les
explicacions en castellà davant d'un públic de diverses
procedències. En un moment donat, se'ns va fer fer un exercici en
grups.
A l'exercici jo em
dirigia en català a una companya quan de sobte, una noia russa, em
diu en un castellà d'aprenent que «habla en
castellano». En dir-li que jo continuaria parlant en català és
quan de cop aquella noia, d'aspecte dolç i tranquil, es va
transformar en una mena de bèstia que em va començar a dir coses
com que jo era un maleducat, que si anava a Rússia ja m'explicarien
el què, que jo havia de parlar en castellà i no sé quantes coses
més. Al final va canviar de cadira i es va allunyar de mi dient-me
que, cito literalment, em denunciaria.
Vaig mirar de buscar
la complicitat de les dues psicòlogues, i els vaig dir que miressin
d'explicar-li a aquella noia una mica en el país on ha anat a viure
i com funcionen les coses aquí, si més no per a algunes persones.
He dir que la complicitat no la vaig trobar i només vaig obtenir
indiferència i silenci, d'elles dues i de la resta dels assistents.
La indiferència que té la majoria de la gent davant de la llengua,
que tot els està bé i els és igual si es fa en català o en
castellà, una indiferència que afavoreix a la llengua forta i mata
la dèbil.
Certament actituds
com les d'aquesta noia no haurien de ser tolerades per ningú i no hi
hauria d'haver indiferència per la gent que les presencia. Les
llengües són per a entendre'ns, sí, però les llengües també són
identitat i no podem permetre'ns que anul·lin la nostra identitat
anul·lant-nos la llengua, perquè la llengua és part d'allò que
som. Actituds com les d'aquesta noia ens transporten a temps passats
i no tan passats. Però a més, és extremadament greu que una
persona de fora vingui amb aquest discurs i aquesta mena
d'imposicions. Jo era a una sessió informativa a pocs carrers d'on
visc, al meu barri, a la meva ciutat, al meu país... jo no m'he
mogut de casa.
Molts d'aquests
cursos de Barcelona Activa són una porta d'entrada al món laboral a
Catalunya per a molta gent vinguda de fora, però també hi ha gent
que viuen a Barcelona de fa anys i que no parlen català. El fet que
els professors cedeixin amb la llengua llença un missatge molt
potent als nouvinguts i als que ja saben de què va la història, un
missatge on els diem que el català no cal, que el català és només
pels quatre que quedem de la tribu i que tu no l'aprendràs mai
perquè no et deixarem que l'aprenguis. Tot sigui dit que hi ha una
bona pila de feines on demanen saber el català i un lloc es dediquen
a la inserció laboral de la gent, haurien de saber que no cuidar el
tema de la llengua és continuar perpetuant una situació on una part
de la societat mai podrà accedir a certes ofertes laborals perquè
se'ls ha negat el coneixement de la nostra llengua.
Amb una Catalunya
independent on no hi hagi una bona gestió lingüística, on no es
garanteixin els drets dels catalanoparlants i on no es garanteixi i
es requereixi un coneixement mínim de català per part de tothom
-acabat d'arribar o no-, escenes com aquestes es poden tornar a donar
amb l'agreujant que hi haurà una legislació que, com ara, les
emparà.
El català el
salvarem amb l'ús actiu i constant i la no renúncia dels
catalanoparlants i amb la complicitat dels no catalanoparlants que
lliurament decideixin viure a casa nostra, que també és la seva.
Fent meves i
combinant dues frases, l'una la del polític Jordi Carbonell i
l'altra la de l'escriptor Joan-Lluís Lluís, diria que la prudència
no ens faci traïdors, perquè la bona educació és més important
que la llengua? O acceptarem que es perdi la llengua per por a
molestar i per a una pretesa bona educació?
