dimarts, 24 de maig de 2016

Quan la indiferència mata

Ja fa un temps que de tant en tant vaig als cursos de Barcelona Activa de l'Ajuntament de Barcelona. Quant a llengua la manera de procedir dels professors és, més o menys, la següent:

Si el professor és castellanoparlant ja està tot dit. Si el professor és catalanoparlant ja comencen els dilemes existencials. N'hi ha que fan la classe en català sense dir res a ningú. He de dir que la majoria de vegades no passa res. Però si algú alça la mà i diu que «en castellano por favor» el professor amb un somriure d'aquells de «aquí no pasa nada que somos todos bilingües» passa al castellà. N'hi ha d'altres que abans de començar la classe ho pregunten. Moltes vegades no passa res, però a vegades hi ha algú que diu que ho «prefereix» (preferir no és exigir) en castellà, llavors el professor passa al castellà.

En dos dies seguits he assistit a un parell de sessions informatives. A la primera, en entrar, la professora va fer la famosa pregunta. Tres persones van dir en català i una va dir en castellà, la professora va contestar, posant la directa i fent la següent assumpció: «lo haré en castellano que todos lo entendéis». La segona sessió informativa era coorganitzada per la Creu Roja –no he entès mai perquè no en diem vermella si la creu és ben vermella– i Barcelona Activa. En aquest cas, vaig arribar 10 minuts tard pel que no sé si la famosa pregunta es va produir, però el que sí puc dir és que les dues psicòlogues que impartien la sessió – catalanoparlants i així es parlaven entre elles–, feien totes les explicacions en castellà davant d'un públic de diverses procedències. En un moment donat, se'ns va fer fer un exercici en grups.

A l'exercici jo em dirigia en català a una companya quan de sobte, una noia russa, em diu en un castellà d'aprenent que «habla en castellano». En dir-li que jo continuaria parlant en català és quan de cop aquella noia, d'aspecte dolç i tranquil, es va transformar en una mena de bèstia que em va començar a dir coses com que jo era un maleducat, que si anava a Rússia ja m'explicarien el què, que jo havia de parlar en castellà i no sé quantes coses més. Al final va canviar de cadira i es va allunyar de mi dient-me que, cito literalment, em denunciaria.

Vaig mirar de buscar la complicitat de les dues psicòlogues, i els vaig dir que miressin d'explicar-li a aquella noia una mica en el país on ha anat a viure i com funcionen les coses aquí, si més no per a algunes persones. He dir que la complicitat no la vaig trobar i només vaig obtenir indiferència i silenci, d'elles dues i de la resta dels assistents. La indiferència que té la majoria de la gent davant de la llengua, que tot els està bé i els és igual si es fa en català o en castellà, una indiferència que afavoreix a la llengua forta i mata la dèbil.

Certament actituds com les d'aquesta noia no haurien de ser tolerades per ningú i no hi hauria d'haver indiferència per la gent que les presencia. Les llengües són per a entendre'ns, sí, però les llengües també són identitat i no podem permetre'ns que anul·lin la nostra identitat anul·lant-nos la llengua, perquè la llengua és part d'allò que som. Actituds com les d'aquesta noia ens transporten a temps passats i no tan passats. Però a més, és extremadament greu que una persona de fora vingui amb aquest discurs i aquesta mena d'imposicions. Jo era a una sessió informativa a pocs carrers d'on visc, al meu barri, a la meva ciutat, al meu país... jo no m'he mogut de casa.

Molts d'aquests cursos de Barcelona Activa són una porta d'entrada al món laboral a Catalunya per a molta gent vinguda de fora, però també hi ha gent que viuen a Barcelona de fa anys i que no parlen català. El fet que els professors cedeixin amb la llengua llença un missatge molt potent als nouvinguts i als que ja saben de què va la història, un missatge on els diem que el català no cal, que el català és només pels quatre que quedem de la tribu i que tu no l'aprendràs mai perquè no et deixarem que l'aprenguis. Tot sigui dit que hi ha una bona pila de feines on demanen saber el català i un lloc es dediquen a la inserció laboral de la gent, haurien de saber que no cuidar el tema de la llengua és continuar perpetuant una situació on una part de la societat mai podrà accedir a certes ofertes laborals perquè se'ls ha negat el coneixement de la nostra llengua.

Amb una Catalunya independent on no hi hagi una bona gestió lingüística, on no es garanteixin els drets dels catalanoparlants i on no es garanteixi i es requereixi un coneixement mínim de català per part de tothom -acabat d'arribar o no-, escenes com aquestes es poden tornar a donar amb l'agreujant que hi haurà una legislació que, com ara, les emparà.

El català el salvarem amb l'ús actiu i constant i la no renúncia dels catalanoparlants i amb la complicitat dels no catalanoparlants que lliurament decideixin viure a casa nostra, que també és la seva.

Fent meves i combinant dues frases, l'una la del polític Jordi Carbonell i l'altra la de l'escriptor Joan-Lluís Lluís, diria que la prudència no ens faci traïdors, perquè la bona educació és més important que la llengua? O acceptarem que es perdi la llengua per por a molestar i per a una pretesa bona educació?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada